Segons la consulta, un terç dels catalans volen la independència i dos terços una altra cosa, encara que no estic segur de si una nòvia a les Canàries per als caps de setmana o bé entesa. Així a ull, som entre dos i tres milions de catalans que estem sense cobertura. El president de la Generalitat ni ens esmenta ni ens parla. Som majoria, silenciosa i una mica vaga però majoria, i no és just que siguem els pagafantas de les festes, que ja són moltes, mentre el president ens envia als llimbs i vostès a Madrid miren el telediari
A veure si hi ha sort i algú a Madrid, que no sigui Amancio Amaro Varela ni Pedro Monago, llegeix aquest missatge: aquí hi ha uns quants milions de catalans sense cobertura (els que no vam votar diumenge).
No fa mig dia que estem sense cobertura -que ja es fa llarg- sinó mesos i mesos, i ens agradaria, ara que hem superat el 9-N sense trencar-nos el cap, que algú ens llancés un cable. Aquí som invisibles i és una pena perquè hi ha diverses senyores formidables en el grup que no mereixen la invisibilitat anticipada. Així a ull, som entre dos i tres milions de catalans que estem sense cobertura.
Han tornat els meus traumes infantils. Vaig ser un nen feliç, ben alimentat, fill de papà i mamà -encara que van tenir l’ocurrència de donar-me un germà i al final vam ser quatre- i matriculat en una escola privada catalanista. Tres paraules terrorífiques van truncar tanta joia: borderia, orfenat i Mare de Déu dels Desemparats. A la borderia hi anaven els nens expòsits, nadons abandonats. Avui, ningú no escriu “és un nen expòsit” ni queden borderies encara que hi hagi molts fills de puta. L’última vegada que vaig sentir la paraula va ser en parlar de Gregorio Tebar Pérez, matador de toros en actiu -encara que fa vuit anys que no té cap contracte- que s’anuncia com el Inclusero. D’orfe surt orfenat, paraula trista, molt de novembre, mes sense virtuts ni gràcia. L’existència d’una Mare de Déu dels Desemparats suggeria una figura humana infinitament sola, el desemparat, el pobre més pobre, un desgraciat amb bona fe i mala estrella. Quines paraules!
Ja sé que a Madrid estan molt atrafegats i no acaben d’encertar-la amb Catalunya. Per això he començat aquesta columna petitòria amb el “sense cobertura” telefònica, que sona alarmant alhora que neutre, en lloc de parlar de senyors desemparats, nens abandonats o catalans orfes de pare i mare, que resulta dramàtic.
Segons la consulta, un terç dels catalans volen la independència i dos terços una altra cosa, encara que no estic segur de si una nòvia a les Canàries per als caps de setmana o bé entesa.
El president de la Generalitat ni ens esmenta ni ens parla, i això que ara “torna” a liderar Catalunya, després de dos anys de rehabilitació per la seva patacada electoral del 2012, i se’l veu content. Som majoria, silenciosa i una mica vaga però majoria, i no és just que siguem els pagafantas de les festes, que ja són moltes, mentre el president ens envia als llimbs i vostès a Madrid miren el telediari.
Ara que comença una altra etapa, demanaria a Espanya que faci un esforç aviat: més afecte i algunes propostes interesants. Altrament, els que vivim aquí i no estem per aquesta “revolució democràtica” -sempre guanyen els i les aiatol·làs- acabarem d’interns en un gran orfenat d’aquesta nova Catalunya al qual ningú no s’apropa ni tan sols de visita.
(La Vanguardia, 11 de novembre de 2014)
