No és el mateix viure en una societat diversa que en una societat fraccionada. Qui pagarà aquesta destrossa? Per la minoria hegemònica independentista el futur del país de Xauxa està molt a la vora. La resta, en la qual hi caben moltes actituds, l’únic que es pregunta són dues coses: com en sortirem, d’això, i com hi vam arribar
Si calgués definir la sensació generalitzada de la ciutadania a Catalunya no crec que en trobéssim una altra de millor que la d’una societat que es fa un munt de preguntes i que no troba les respostes per sentir-se segura. Abans, és a dir, fa uns mesos, la gent se saludava amb un com estàs?, com va tot?, la salut, bé?, i altres fórmules per l’estil que revelaven una urbanitat consolidada. Ara el més comú és que t’abordin amb un “tu com ho veus?”.
Doncs la veritat, jo no ho veig gens bé, per utilitzar una expressió políticament correcta. Però si m’insisteixen, no puc sinó reconèixer que la vida en comú, això que anomenen la sociabilitat de les nostres relacions, la defensa d’opinions sense cap cost per a qui les exhibeix, tot allò que caracteritzava una societat oberta, ha patit un deteriorament a què la paròdia de referèndum del 9 de novembre ha donat un cop definitiu. Vas votar o no vas votar? Amic o enemic?
No és el mateix viure en una societat diversa que en una societat fraccionada. Qui pagarà aquesta destrossa? Per la minoria hegemònica independentista el futur del país de Xauxa està molt a la vora. La resta, en la qual hi caben moltes actituds, l’únic que es pregunta són dues coses: com en sortirem, d’això, i com hi vam arribar. Perquè és veritat que no hi ha ningú que per principi negui la possibilitat d’una consulta, però alhora no hi ha persona amb un mínim de sentit comú que la consideri viable en les circumstàncies actuals, amb un domini absolut dels aparells de propaganda per part de l’independentisme, ja es tenyeixi de sobiranisme o del dret a decidir -que va tenir gran predicament a Euskadi durant els anys noranta-. Perquè no es tracta de decidir sobre els pressupostos i l’administració del poder, sinó sobre el blindatge dels qui s’han menjat els fons. La sanitat a Catalunya, per esmentar el cas més escandalós, és el més semblant al que el Partit Popular està promovent a Madrid. Cal ser molt simple per creure’s que els culpables són en el poder central i no en el Govern de la Generalitat.
És més important la independència que la crisi econòmica, els desnonaments, l’atur, la corrupció? Aquí és on es va acabar l’esquerra a Catalunya, convertint-se en una cosa que ja ve de fa temps; els còmplices dels qui s’han alimentat i beneficiat de la crisi, els desnonaments i la corrupció. La comissió parlamentària sobre Jordi Pujol ha sol·licitat la compareixença de gairebé 200 persones, la immensa majoria aforades; mai no arribarà a cap conclusió. És una estafa a la ciutadania. No hi ha escena més significativa que l’abraçada del president Artur Mas al líder de la CUP, David Fernàndez, al Centre de Telecomunicacions de la Generalitat. Té valor iconogràfic, com el petó a la boca de Mikhaïl Gorbatxov a Erich Honecker a Berlín. La complicitat de la submissió. Una cosa així com ara Fernàndez, has complert com si fossis un dels nostres!
Una de les coses més divertides dels nostres analistes és que cada vegada que es fa una crítica al poder de la Generalitat cal apuntar a Mariano Rajoy, per compensar. Aquesta tradició escolàstica, hereva de la por i el dogmatisme del vell moviment comunista -no oblidar mai quin és l’enemic principal i el secundari- va crear un relat que es va convertir en evidència durant els anys de l’oasi i els camells pujolians. Quan els aguts comentaristes asseguren que Rajoy ha fet més independentistes que Oriol Junqueras, no diuen més que una beneiteria de tertulià. Aquí ningú no es va convertir en sobiranista per Rajoy, no diguin ximpleries; en van tenir prou amb els mitjans de comunicació i aquest pòsit d’autoestima que va sembrar el pujolisme. Rajoy és un zero a l’esquerra en aquesta història, i això explica la seva incompetència.
I ara què? Ningú no sembla disposat a moure fitxa perquè es consideren amos i senyors del tauler. La iniciativa d’enganyar l’Estat és d’una candidesa perversa i més encara si ho dius com un fanfarró de festa major. Aquesta gent no està esvalotada, senzillament els falta un bull, perquè a més de ser un partit tan sospitós de corrupció que manté la seva seu central embargada pels tribunals -convé repetir-ho perquè no crec que hi hagi a tot Espanya un cas semblant- té el sostre de vidre. Només algú sobrat del que se’n diu filibusterisme polític pot dir, com el número dos de Convergència, Josep Rull: “Les eleccions a Catalunya s’han de fer quan tinguem les forces per guanyar”.
Massa anys de silencis còmplices ens han acostat a l’estafa democràtica del 9 de novembre. De vegades penso si és que la volença, després de 23 anys de pujolisme omnímode, és la d’adular el poder mentre faciliti la vida als que no coneixen una altra crisi que la gastronòmica, l’altra bombolla de la frivolitat social. Fixin-se en com els mateixos adjectius que s’utilitzaven per a les lloes a l’expresident Pujol tornen a utilitzar-se sobre aquest pobre tipus al caire l’abisme, de mandíbula prominent i talent escàs -al costat dels seus socis i adversaris passaria per Clemenceau- que respon als periodistes en quatre idiomes!, segons reverencien els reporterets hereus de la immersió lingüística que amb prou feines arriben a dues llengües. Després caurà la icona, l’ompliran d’escombraries els mateixos que li llançaven l’encens i la mirra, i el rei d’Orient passarà a la categoria d’exhonorable. Si no, temps al temps.
Tret de per als càndids que es creuen el que els agrada creure, tenim a Catalunya una classe política tan corrupta i servil com la de la resta d’Espanya. El que passa és que com estem en un país petit, els coneixem tots i ens produeix cert rubor descriure personatges dels quals sabem d’antic. L’obscenitat política de Quim Nadal, la barra de Mascarell, o el furor patriòtic d’aquells companys d’organització universitària Mas -Colell i Muriel Casals… El partit més significatiu que hi ha a Catalunya és i serà l’ex-PSUC, i això marca. Quin llibre sortiria si algú tingués l’audàcia d’explicar-ho! L’ambició política empetitida pels pols.
Aquesta radiografia inequívoca que va deixar el 9 de novembre caldrà analitzar-la en fons i forma, i no com l’esbós d’una presumpta autodeterminació dels pobles, que tothom defensa mentre no està en el poder però que retira quan el deté. Ja és com un lloc comú referir-se a la fallida del sistema sortit d’aquest gran engany que va ser la Transició, amb majúscules. Aquí la societat s’ha trencat i ningú no sembla preocupat a alleujar la tensió creada pel massís de la catalanitat, els de “la ceba” en llenguatge arcaic, als quals s’han sumat aquests irredempts fills de l’emigració, dividits entre el parlar amb els seus pares, en castellà accentuat, i el català que exigeixen quan tanquen el cadenat dels seus orígens per convertir-se en estrictes criolls, observats amb certa gràcia i no sense menyspreu pels pota negra.
Ja m’agradaria a mi escriure de “flors i violes” però hem d’assumir el que ens toca per no haver d’avergonyir-nos demà passat quan surtin els justiciers, els mateixos que llançaven lloes al president feliçment desemmascarat. Per això subscric les paraules de Juan Marsé la setmana passada a El Cultural, una fotografia de grup: “La creixent incultura nacional i la no menys nacional i creixent enganyifa educacional futbolística, la senyora Cospedal i les seves insofribles i galtudes mentides, i Oriol Junqueras i la seva plorosa cabuderia identitària, i TV3 i el seu desvergonyiment informatiu, i el còmic portaveu de CiU Francesc Homs i la seva titellaire gesticulació venent fum, Rajoy i el seu insostenible tancredisme, el corrupte expresident Jordi Pujol per embolicar-se amb la senyera i pixar-s’hi, el nacionalisme espanyol que aspira a ser imperial i el nacionalisme català que aspira a ser provincià, els jerarques de la cavernícola Església catòlica espanyola, etcètera”.
Imaginin-se si n’estem, de fotuts que fins i tot l’anunci de la Loteria de Nadal va entelat de tristesa.
“La Vanguardia”, 22 de novembre
