L’independentisme a Catalunya inclou amb precisió una massa ciutadana que no arriba als dos milions. Ara bé, aquesta minoria abundant controla de manera gairebé exclusiva bona part de la vida social del país, començant pels mitjans de comunicació i acabant per l’exhibició pública aclaparadora de les seves consignes i el seu afany per representar la part com un tot. Ells són Catalunya, els altres són adversaris per acollonir
Realment ja res no serà igual després del simulacre de referèndum del 9 de novembre. Com una catarsi, ara sabem un munt de coses que estaven sobreenteses en la societat catalana. Fins al punt que aquelles capses de cartró es van convertir en urnes generadores de miracles, alguns de senzills i populars. D’altres, sofisticats mecanismes de rellotgeria política que deuen molt a l’escolàstica, que no en va aquest país nostre, Catalunya, està impregnat de catolicisme fins i tot en l’ateisme més reticent a reconèixer-ho.
Primera lliçó fonamental. L’independentisme a Catalunya inclou amb precisió una massa ciutadana que no arriba als dos milions. Ara bé, aquesta minoria abundant controla de manera gairebé exclusiva bona part de la vida social del país, començant pels mitjans de comunicació i acabant per l’exhibició pública aclaparadora de les seves consignes i el seu afany per representar la part com un tot. Ells són Catalunya, els altres són adversaris per acollonir. Només cal dir que el procés d’intimidació durant la campanya pel simulacre de referèndum va arribar al caire del còmic: les cassolades.
Les cassolades neixen a Espanya com a protesta contra el poder que no els escolta -la guerra de l’Iraq, per exemple- però fer-les a Barcelona, on l’únic poder real és el dels qui dominen la Generalitat, es podria interpretar com un exercici d’intimidació cap al veïnat que no comparteix les idees dels cassolaires. Perquè el més curiós de la situació que estem vivint a Catalunya no és que els pretesos actes d’afirmació independentista serveixin per aclarir alguna cosa, sinó al contrari, ho confonen més. Ara és més difícil que abans entendre què carai defensa cada grup; si és que defensa alguna cosa o es limita a deixar-se portar per l’onada de l’independentisme.
I si en voleu exemples vius, que és el que la gent vol que li indiquin i es deixin estar de parlar amb al·lusions, metàfores i metonímies, en les diverses posicions de la casta amb política catalana -tan veterana en el joc del bo i el dolent, o del seny i la rauxa- n’hi hauria prou de seguir el curs sinuós fins a l’impossible de personatges tan diferents com Duran Lleida i Joan Herrera, la versatilitat dels quals acabava en la submisa acceptació de la pressió dels seus sequaços.
El deteriorament del crèdit de la classe política catalana, observat fredament, sense l’abnegació a què obliga servir-los i rebre’n regalies, crida tant l’atenció que convindria aturar-nos-hi una estona abans de continuar. Encara que només sigui perquè no es fa gaire sovint. La complicitat entre aquesta casta hegemònica que fa com que governa però que s’amaga quan ha de donar comptes de la seva feina, i aquest pinyol del milió vuit-cents mil voluntariosos independentistes -entre els quals cal incloure la intel·lectualitat vicària i respectuosa amb el comandament- s’exhibeix amb la desimboltura de qui menysprea la resta, la marginalitza, la converteix en estranya a la seva terra; quan en realitat són la majoria davant els conversos.
Hi ha qui s’admira de la voluntat popular dels 40.000 voluntaris per a la consulta trucada. El voluntariat protegit, alimentat i enaltit pel poder polític no és una força popular sinó un recurs dels qui detenen l’hegemonia. I diguem-ho clar, el cas Palau va demostrar l’evident inexistència de la societat civil catalana, llevat que consideréssim com a tal l’art d’atorgar-se bombos mutus i cobrir-se patrimonis i amistançades.
I com que la societat -no la catalana, només, sinó totes- no suporta els buits, va néixer un succedani de societat civil catalana, alimentada de molt diverses maneres per les institucions, algunes de tan inquietants com el partit que diu que ens governa, la seu del qual continua embargada pels tribunals de justícia. Així es va vigoritzar Òmnium Cultural i es va inventar l’ANC. Per això crec que no s’està forjant el partit del president sinó que Artur Mas ha passat llista dels seus protegits i els ha cridat perquè compleixin; que al capdavall no tot serà ajudar-los a figurar. Ara li toca a ell sortir de l’atzucac i passar les factures. Alguns de més reticents a l’evidència s’hi resisteixen. La perplexitat desmanegada del líder d’ERC, el sentimental Oriol Junqueras, ha baixat tants punts en el rànquing que fins i tot els mitjans sota control li han pres el dret a plorar per la independència en horari de màxima audiència.
El principi que els ciutadans de Catalunya som immunes a la corrupció i exquisidament democràtics és una altra de les miraculoses conclusions d’aquesta imitació de referèndum del 9-N. Un castís en diria la consulta del tot queda a casa, perquè els mateixos que la convoquen s’anuncien fins a l’avorriment a costa de l’erari públic, escombren els oponents com si fossin residus de ciutadania i, per acabar la jugada instal·len les urnes de cartró d’un sol ús, hi fiquen les paperetes i ells mateixos les compten. Us imagineu que s’hagués fet una cosa així a Extremadura, Andalusia, o Euskadi? És la primera consulta estil kosovar que se celebra a Espanya des d’aquella del desembre del 1976, també anomenada de la Reforma Política. No és possible, en democràcia, ser alhora jutge i part.
La més inquietant de les evidències provocades per la paròdia de consulta consisteix que l’hegemonia de menys d’un terç de la població en edat de responsabilitat política, incloent-hi els adolescents, sigui la que decideix qui és català de pro i qui no, qui té aval de ciutadania i qui no. Ves si no és greu, la cosa, que fins i tot han passat per les cases, d’una en una, perquè cadascú ratifiqui les seves afinitats polítiques; entenent que abstenir-se de fer-ho és més greu que reconèixer-ho. Però, pregunto: fins on arribarem, en aquest sistema de ciutadans suposadament virtuosos des del bressol contra la majoria de pecadors?
Recordo quan a Euskadi l’elogi de la llengua arribava fins i tot a les opinions d’un inefable sacerdot d’un altre segle que considerava l’eusquera com la llengua parlada entre Adam i Eva. Però allò feia vergonya aliena i ningú no volia fer-se ressò d’aquelles estupideses, que no només no tenien el poder d’alimentar l’autoestima del poble basc sinó que el feien tornar al parvulari. Ara el fenomen s’ha traslladat aquí i resulta que des de Colom fins a Leonardo da Vinci, passant per Santa Teresa, Cervantes i no sé qui més, van néixer o es van formar a Catalunya, i aquesta generació corrupta i impune que és la meva, taciturna en els excessos, s’afegeix a la cohort de gossets falders d’una classe política corrupta però fecunda en la fabricació d’autoestima.
N’hi hauria prou amb la imatge de l’exhonorable Jordi Pujol fent cua per votar acompanyat de la seva dona en el paper de lady Macbeth de la Floricultura, quan un indignat autòcton, que n’hi ha encara molts més que voluntaris de la samarreta groga, l’afronta amb un “vergonya, vergonya!” com si aquesta concisa “vergonya” expressés tot el menyspreu envers l’impostor que va disposar durant 23 anys de l’aigua de l’oasi. Vet aquí que els seus companys de cua, mai més ben dit, probes ciutadans, van sortir en defensa del delinqüent, del gran pare Pujol, i van exigir un respecte per a qui els havia enganyat amb tant desvergonyiment.
Tot i que caldria explicar-ho més a la menuda, m’atreveixo a apuntar un petit detall de gran significació. Estic segur que tots els imputats, condemnats i presumptes estafadors, tots, sense excepció, van votar sí-sí, perquè en definitiva la independència seria la seva amnistia, i si no que l’hi preguntin al líder de les CUP, aquest compare d’Oriol Pujol Ferrusola a la llotja del Barça en una instantània inesborrable. Per cert, cap mitjà de comunicació no va detectar on van votar els eminents homes d’empresa anomenats Pujol Ferrusola? O és que van enviar el vot per correu? Igual que estem fitxats els que no vam votar, amb més raó ho deuen estar els que ho van fer. Desconec si hi havia urnes a Ginebra i les Barbados.
(La Vanguardia, 15 de novembre de 2014)
