Un reporter intrèpid disfressat de Pablo Iglesias intercepta amb nocturnitat i traïdoria l’esperança blanca d’IU, Alberto Garzón, a les portes del Círculo de Bellas Artes de Madrid. En aquell moment arriba el líder del PSC, Miquel Iceta: “Ui!”. Un polític amb tantes taules ja gairebé no se sorprèn de res. Darrere seu apareix Josep Borrell, que exclama en veure el títol del debat: “La solució federal de les esquerres! Som-hi!”. I puja els esglaons amb empenta fins a fondre’s en una abraçada amb Iceta i amb Manuel Cruz, president de Federalistes d’Esquerres que organitza l’acte. A primera fila ja s’espera Carme Chacón, i a la petita sala plena es van apinyant José Álvarez Junco, Francisco Rubio Llorente, Patxi López, diputats del PSC i fins i tot el secretari general del PCE, José Luis Centella.
L’acte té suc: Iceta i Garzón, al costat del dirigent de Podem Juan Carlos Monedero, debaten sobre la solució federalista. Garzón -que es presenta com a economista nascut el 1985- assegura que els límits jurídics de la Constitució estan desbordats, proposa de reconèixer el dret a decidir i carrega contra Rajoy i Mas, representants de “les elits polítiques que operen en el seu propi benefici”. Iceta -que es presenta com a “fill de la Constitució, perquè va ser la primera vegada que vaig poder votar”-, desgrana la proposta socialista de reforma federal. En versió PSC: amb el reconeixement d’Espanya com a “nació de nacions” i una asimetria que, avisa, “no porta mai ni a la desigualtat ni al privilegi”. I és el torn de Monedero, que es presenta com un “professor i ciutadà enfadat”. Coincideix que “Espanya és un país de països i una nació de nacions” i que Rajoy “fabrica independentistes” a gavadals. Però aposta per “fer del dret a decidir el moment de decidir-ho tot” i reclama un “procés constituent”.
I aleshores s’enfila: “No accepto el que diu Iceta”. El líder del PSC havia defensat que la Constitució és el millor que li ha passat a Espanya en 300 anys. I Monedero, amb vehemència, qualifica de “ceguesa” comparar “el que hi ha amb el que hi hauria d’haver hagut”. Iceta, per al·lusions, pren la paraula: “No puc comparar el que va ser amb el que podria haver estat i no va ser, me’n considero incapaç”. I assegura que fer taula rasa de tot pot ser “suggestiu”, però irreal. “Si no canviem la Constitució, no resolem el problema. Encara des de la discrepància, és bo que arrisquem i avancem”, diu.
Ahir el PSC va marcar l’agenda del PSOE a Madrid de cap a cap del dia. I és que a primera hora va ser el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, el protagonista d’un esmorzar informatiu acompanyat per Pedro Sánchez i pels seus dos homes forts a Ferraz i el Congrés, César Luena i Antonio Hernando, més altres companys del PSC com Teresa Cunillera i Álex Sàez, o el delegat de la Generalitat a Madrid, Josep Maria Bosch. Collboni va desempolsegar el vell somni de Pasqual Maragall de traslladar el Senat a Barcelona, “la capital d’un país que es considera en gran manera nació”.
I va esgrimir la proposta de reforma federal de la Constitució espanyola que abandera Pedro Sánchez, però va anar tres passes més enllà quan va reclamar plasmar “una Espanya que reconegui el paper de cocapitalitat de Barcelona”, perquè de manera “formal o plàstica” assumeixi “la plurinacionalitat de l’Estat”.
A algun dirigent del PSOE se li devia entravessar el croissant. No va trigar a replicar el madrileny Tomás Gómez, que va descartar la doble capitalitat: “Em sembla absurd”. I després de la reunió de Sánchez amb la seva executiva federal, va establir posició, per part del PSOE, la catalana Meritxell Batet: la cocapitalitat és més “una qüestió simbòlica” que no pas res per fixar a la Constitució o en una llei. El que sí que entra dins de la “concepció federal”, va explicar, és que totes les estructures o institucions de l’Estat no es concentrin a Madrid. “L’Estat ha de tenir presència a tot Espanya”. I prou.
(Juan Carlos Merino, La Vanguardia, 25 de novembre de 2014)
