Artur Mas ja no troba a faltar la companyia de Pujol. Ara el profeta és ell. No solament acaba de dibuixar l’últim tram del camí que porta a la terra promesa, sinó que, com el seu vell padrí, ho ha fet en to sentenciós, farcint el discurs de metàfores. D’altres catalans ni tan sols van sortir ahir, al discurs: són els que no participen de la il·lusió del president. La mateixa indiferència que Rajoy té per a uns catalans, Mas la té per als altres
Gràcies al recurs principal que va fer servir (l’exposició ordenada d’aparença lògica), Artur Mas va intentar arrossegar l’auditori (és a dir, Oriol Junqueras, que l’escoltava a primera fila amb expressió de pop en un garatge) a les seves conclusions: “Ha arribat l’hora d’utilitzar les eleccions per fer la consulta que l’Estat ens nega”. El camí del sobiranisme ja no passa, doncs, per intentar votar en referèndum, sinó per construir una majoria parlamentària a favor de la independència. No cal que es presenti una única llista electoral per aconseguir-la, però, si es vol obtenir el favor internacional, cal que una d’aquestes llistes guanyi per majoria absoluta. I això només és possible amb una llista suprapartidista i trufada de personalitats civils. Aconseguida la gran majoria, en poc més d’un any, l’Estat català serà un fet, i unes noves eleccions, ja amb llistes convencionals, en sancionaran la constitució. L’exposició era cartesiana, però, de fet, Mas teixia una teranyina per tal de fer molt difícil el “no” de Junqueras a la gran llista.
Per enfortir emotivament la teranyina, Mas hi va posar ironia i retòrica cavalleresca. Amb la ironia es burlava dels que diuen que s’arrapa al poder (estaria molt més bé a fora que a dins, va explicar tot reforçant el perfil heroic). La retòrica cavalleresca va deixar-la per al final: quan va dir que conduirà, si li ho demanen, el poble escollit a la terra promesa, però que, com Moisès, ell no la trepitjarà, atès que ja no es presentarà més. Finalment, gairebé evangèlic, es va descriure com el més humil dels servidors del poble tot dient que tant podria encapçalar com tancar la llista de la independència.
Artur Mas ja no troba a faltar la companyia de Pujol. Ara el profeta és ell. No solament acaba de dibuixar l’últim tram del camí que porta a la terra promesa, sinó que, com el seu vell padrí, ho ha fet en to sentenciós, farcint el discurs de metàfores (no ja només marineres) i d’apòlegs com el del tram ciclista de la meta en què, després de tanta suor vessada, apareix un perill nou: les empentes per arribar primer. Mas va organitzar ahir un gran espectacle amb l’ajut de 3.000 figurants de la societat catalana que, tanmateix, estava destinat a un únic espectador: el líder d’ERC.
Enterenyinat, Junqueras no ho té fàcil, ara. Menys fàcil ho tenen els catalanistes que no volen entrar en aquest joc profètic (que, tot i ser presentat a la manera d’un relat impol·lut, implica força més que un xoc de trens). D’altres catalans ni tan sols van sortir ahir, al discurs: són els que no participen de la il·lusió del president. La mateixa indiferència que Rajoy té per a uns catalans, Mas la té per als altres.
(La Vanguardia, 26 de novembre de 2014)
