La solució raonable és política: reforma constitucional en sentit federal, finançament basat en el principi d’ordinalitat i regeneració democràtica. I, com a colofó, un referèndum per a un nou començament: si vam decidir junts el 1978, donem-nos ara l’oportunitat de tornar-ho a fer. Puc assegurar-vos, sense trencar cap off the record, que aquesta és la primera via -no la tercera- per la qual aposten notables observadors europeus
Ortega y Gasset acompanyava La rebelión de las masas d’un pròleg per a francesos i d’un epíleg per a anglesos. Em disposo a escriure un article molt més succint, a tall de pròleg per a europeus, sobre el procés català. I ho faig en aquest Cafè Europa perquè, un cop aclarida la incògnita escocesa en el debat intraeuropeu, l’atenció de Brussel·les, les cancelleries i els mitjans s’ha desplaçat al laberint espanyol. Aquest vol ser, en paraules d’ Ortega, “un assaig de serenitat enmig de la tempesta”. Avui la tempesta és europea, amb el llarg cicle de crisi econòmica i l’auge dels populismes a l’horitzó. Tanmateix, al mapa del temps polític espanyol, la tempesta catalana té un aparell elèctric afegit que l’ha convertit, en expressió del president Montilla, en una “tempesta perfecta”. Aquest factor, que ha galvanitzat la desafecció catalana, es va forjar durant la tramitació de l’Estatut del 2006, amb un PP que va alimentar la catalanofòbia per recollir vots a la resta d’Espanya, i va cristal·litzar en la sentència del TC de juny del 2010. El xoc de trens es va produir ja llavors: una llei catalana, paccionada a les Corts Generals, aprovada amb rang de llei orgànica espanyola i després ratificada, va ser esmenada pel TC.
Era la primera vegada que una llei aprovada en referèndum per una part del cos electoral espanyol era esmenada: el xoc entre legalitat constitucional i legitimitat democràtica estava servit. Des de la tardor del 2010, la suma de despropòsits, en expressió de Rubio Llorente, no ha parat de créixer. El Govern espanyol, escudant-se en el “no o no”; el Govern de la Generalitat, fent-ho en “el sí o sí”. I, al bell mig, una ciutadania que ha estat presa com a ostatge emocional del plet. I continuem així. La solució raonable és política: reforma constitucional en sentit federal, finançament basat en el principi d’ordinalitat i regeneració democràtica. I, com a colofó, un referèndum per a un nou començament: si vam decidir junts el 1978, donem-nos ara l’oportunitat de tornar-ho a fer. Puc assegurar-vos, sense trencar cap off the record, que aquesta és la primera via -no la tercera- per la qual aposten notables observadors europeus.
La posició de les cancelleries passa per defensar el principi de legalitat: el ple suport a la posició del Govern espanyol, que és el que expressen en públic, juntament amb el desig que aquest contenciós intern es resolgui per la via del pacte polític, que és el que confessen en privat. I la consulta del 9-N? Més enllà de les barreres de tipus legal, aquests observadors tenen dubtes sobre la qualitat democràtica del procés. D’entrada, com es constata de la lectura de la premsa europea, no creuen que siguem davant d’una consulta, sinó d’un referèndum. Tampoc no entenen el concepte de dret a decidir, que no és als manuals de ciència política, i pensen que el que hi ha sobre la taula és la secessió. Recorden que es tracta d’una qüestió major que no es pot ventilar en set setmanes de campanya: el fallit divorci escocès es va pactar el 15 d’octubre del 2012 i el referèndum es va celebrar el 18 de setembre del 2014 (gairebé dos anys de debat en temps i forma). Constaten que els contraris a la independència no han acceptat les regles del joc decidides per una de les parts, amb la qual cosa el procés peca de poca pluralitat (a Escòcia es van celebrar dos debats per televisió entre els seus màxims representants). Troben a faltar al decret de convocatòria una referència tant al percentatge de participació com al de vots afirmatius necessaris perquè la consulta tingui valor polític. I una dada sobre garanties i qualitat democràtica: la campanya es va posar en marxa abans de constituir la junta electoral que l’havia d’arbitrar.
Des d’aquesta òptica, més enllà del debat sobre l’encaix del procés al marc constitucional espanyol, aquests observadors coincideixen a destacar, com ho fan notables politòlegs, que la doble pregunta encadenada que es planteja qüestiona el principi d’igualtat dels ciutadans. Només podrien contestar a la segona pregunta -vol que Catalunya sigui un Estat independent?- els que haguessin respost afirmativament a la primera -vol que Catalunya sigui un Estat?-. No som davant d’un nyap, com ho ha definit Miquel Iceta, sinó davant una qüestió de desigualtat manifesta. “Si al Canadà succeís una cosa així, el Govern del Quebec seria acusat de manipular els votants”, va alertar Stéphane Dion, pare de la llei de Claredat. No només el que votés no en la primera pregunta no podria votar en la segona, sinó que el que no l’entengués, com és el meu cas, i optés per abstenir-se, tampoc no ho podria fer. Descartat el no a la primera pregunta -no vull avalar l’statu quo-, tampoc no puc respondre sí. Què és un Estat no independent? Un estat sòlid, líquid, gasós (Texas, Aguascalientes, Baviera, Puerto Rico…)? És a dir, no només els que votessin no en la primera pregunta, sinó també aquells que s’abstinguessin perquè no saben què es pregunta, tampoc no podrien votar en la segona, que sí que entenen (bé siguin independentistes, federalistes, autonomistes, unionistes o migpensionistes).
El dèficit de la política no pot ser omplert per la judicialització del debat. Però tampoc fent taula rasa de la llei: “Si vosaltres teniu la força, a nosaltres ens queda el dret” (Victor Hugo). Aquells ciutadans que, com deia Rubio Llorente, no volem posar-nos la llei per barret -ni volem que ens facin passar bou per bèstia grossa-, desitgem que la primera via s’obri pas: la de la reforma constitucional. Ho desitgen també molts dels qui ens observen des de la resta d’Europa. Val a dir que seria un bon epíleg.
(La Vanguardia, 4 d’octubre de 2014)
2 comentaris