Per llançar la jugada del 9-N alternatiu, Mas ha tingut una aliada de luxe: Carme Forcadell
El president de la Generalitat ahir va exercir d’hàbil prestidigitador de la política. No només va vendre la nova consulta reivindicativa del 9-N passant per alt que feia passar bou per bèstia grossa, sinó que a més va deixar ERC com a única culpable de la ruptura de la preuada vaixella de porcellana que simbolitzava la unitat. I tot per l’egoisme de mirar més el poder partidista que els interessos del país. Va ser una posada en escena impecable.
Però les pantalles, en aquests temps líquids, passen a gran velocitat. Llevat que el Govern de Rajoy s’entesti a convertir la consulta alternativa del 9-N en una demostració del poder de l’Estat, aquesta votació està políticament amortitzada. L’al·licient més gran que té és saber les xifres de mobilització de l’independentisme sense haver de discutir si compta més bé l’ANC, la delegació del Govern o els de Contrastant. Però no és el que Mas havia promès perquè no ho pot ser sense acord previ amb el Govern central.
La consulta reivindicativa donarà molts dies de joc: com s’organitza, si el PP la impugna, si ofereix garanties, quina participació atreu, quina campanya es farà…, però la seva principal utilitat és proporcionar temps a Mas. El cercle vermell sobre el 9-N era una llosa massa pesada. Permet guanyar temps i calmar la pressió. Ni més ni menys.
Perquè aquesta jugada hagi estat possible, Mas ha tingut una aliada d’excepció: Carme Forcadell. I Oriol Junqueras ha quedat atrapat en una situació kafkiana. Pel líder d’ERC era difícil justificar davant la seva militància el suport a una consulta que no és més que una altra jornada reivindicativa. No han pactat amb un partit que sempre ha estat vist com a referent del centre dreta i que arrossega el llast del cas Pujol per acabar empassant-se aquest gripau. Però, d’altra banda, amb quin argument pot situar-se en contra d’aquest 9-N alternatiu, Junqueras, si té la benedicció de Forcadell?
Mas guanya temps, que és com l’oxigen per a la política. Per fer què? Per no veure’s obligat a convocar unes eleccions que perdria. O per convèncer ERC que s’avingui a la llista conjunta i cremar l’últim cartutx, el d’aconseguir una majoria absoluta entre els dos partits que permetés a Mas exhibir, per primera vegada, una victòria davant el Govern central.
La llista conjunta és un objectiu prioritari per Convergència perquè la seva direcció està convençuda que les possibilitats d’un diàleg fructífer amb Rajoy són inexistents. Tard o d’hora, doncs, veuen la llista amb ERC com l’única via.
I, per fer-ho, Mas torna a necessitar Junqueras. Recompondre la porcellana amb el líder d’Esquerra no serà fàcil, després d’uns retrets tan durs com els dels darrers dies. Què hi guanya, ERC, proporcionant a Convergència un matalàs ben tou per evitar el cop d’un fiasco electoral? Res. Però, una vegada més, Convergència i el seu president confien que la pressió social de l’independentisme -l’articulació del qual continua girant al voltant de l’ANC- obligarà en algun moment ERC a passar per l’adreçador de la llista conjunta, a renunciar a les sigles per buscar un resultat contundent que obligui Madrid a negociar de debò un escenari radicalment diferent.
De moment, Mas ha guanyat temps. Caldrà veure quant li dura.
(La Vanguardia, 15 d’octubre de 2014)
