Vivim avui a Catalunya un espectacle a propòsit de la celebració o no de la consulta el proper 9-N; un espectacle en què es barregen declaracions, desmentiments, insolències, evasives, elusions, mitges paraules, floritures i silencis. Artur Mas hauria d’oferir l’única sortida que queda, i que són unes eleccions anticipades
Tenia redactat un article per avui, amb el títol “Un conservador sense projecte”, en què critico el president Rajoy per la seva exclusiva polarització en la política econòmica, per l’absència d’una resposta adequada al greu problema polític que avui hi ha plantejat a Catalunya, i per la seva ostensible dependència dels vaticinis electoralistes del seu particular harúspex. Però no m’ha semblat just polaritzar la crítica en el president del Govern espanyol, tenint en compte l’espectacle -sí, espectacle- que vivim avui a Catalunya a propòsit de la celebració o no de la consulta el proper 9-N; un espectacle en què es barregen declaracions, desmentiments, insolències, evasives, elusions, mitges paraules, floritures i silencis.
Ara bé, abans d’exposar curt i ras el que penso sobre el tema -que no és bo- vull deixar clara la meva posició en dos punts:
1. Defenso -des del 2005- el dret d’autodeterminació de Catalunya, ja que considero que, de les quatre possibilitats teòriques en què es pot articular jurídicament l’Estat espanyol, dues -l’Estat unitari uniforme i centralista, i l’Estat confederal- són impossibles, raó per la que tan sols ens queda una doble opció: a) Un Estat federal simètric pel que fa a la relació entre els estats federats i el Govern central, i asimètric pel que fa a les competències de cadascun d’aquells; i b) Un Estat independent, previ l’exercici del dret d’autodeterminació per part de tots els ciutadans catalans, un cop coneguda l’oferta federal i debatuts a fons els pros i contres de la independència.
2. L’Estat espanyol avui és un Estat democràtic de dret sancionat per la voluntat majoritària dels seus ciutadans. Aquest Estat es configura jurídicament com un sistema amb unes normes que no es poden infringir, cosa que no vol dir que no hagin de ser interpretades amb aquella flexibilitat que imposa la recerca de la justícia del cas concret d’acord amb l’equitat i el principi democràtic. En conseqüència, és cert que el Govern central no s’hauria d’haver enrocat en un legalisme que eleva la llei a la categoria de dogma; però el Govern català tampoc no s’hauria de permetre cap llicència en el compliment de la llei, jugant amb les paraules (dret a decidir en lloc de dret d’autodeterminació, consulta en comptes de referèndum, etcètera), així com mantenint la convocatòria de la consulta del 9-N, quan ja és evident que aquesta consulta no s’ha de celebrar per l’oposició formalment judicialitzada del Govern espanyol.
Amb aquest panorama, la meva pregunta és la següent: és procedent mantenir l’aparença que la votació es portarà a terme, malgrat saber tots els polítics catalans -dic tots, encara que n’hi hagi alguns, o molts, que es neguin a admetre-ho- que serà impossible? Impossible perquè, a més de ser il·legal, no tindria els mínims requisits exigibles per ser reconeguda internacionalment; i impossible perquè, si es celebrés, seria en unes condicions tan precàries que la desmereixerien als ulls dels mateixos ciutadans.
Què s’ha de fer, doncs? El que dicta la lògica més elemental: el president Mas hauria de dir-ho de seguida sense cap mena de reserva als ciutadans i, alhora, hauria d’oferir l’única sortida que queda, unes eleccions anticipades convocades, si es vol, amb el caràcter expressat en la paraula plebiscitàries. Que hi hagi o no candidatura única és una qüestió de tàctica política sobre la qual no he de dir res. I que Mas s’hi presenti o no és un tema que només a ell pertoca.
S’objectarà al que dic que, procedint així, es reconeix el fracàs. Res més lluny de la realitat. El fracàs es consuma quan s’emmascara la realitat; però no quan, després d’una jugada perduda, es consuma un replegament en espera d’una altra ocasió millor, ja que -si el resultat de les eleccions plebiscitàries és tan favorable als independentistes com ells esperen- s’obriran diverses opcions, entre les quals la d’un pacte satisfactori. I mentrestant cal no perdre de vista que tot Espanya -i Catalunya en concret- es troben en l’àmbit del primer món i formen part d’un dels seus nuclis -la UE-, raó per la qual, tinguin les diferències que tinguin, no es poden permetre ni trencar la legalitat ni recórrer a qualsevol forma de violència. El primer que trenqui la legalitat o faci ús de la força haurà perdut la partida.
No he escrit aquest article per posar bastons a les rodes de ningú. El que passa és que sempre m’he pres seriosament Catalunya i sempre l’he respectat, i és per això que de vegades em sembla que és precisament Catalunya -per les paraules i l’acció d’alguns dels seus representants polítics- qui no es respecta prou a si mateixa. Perquè faltar-se al respecte és eludir la realitat, per feixuga que sigui, emparant-se en jocs de paraules -parole, parole, parole-; desconèixer els fets, que són tossuts, refugiant-se en la seva aparença; i dilatar sense motiu una esperança compartida, que ha esdevingut irrealitzable o que potser va néixer morta. És urgent recuperar la veritat, la veritat necessària.
La Vanguardia, 11 d’octubre de 2014
