Mariano Rajoy es preguntava fa uns dies qui mana a Catalunya. La resposta és senzilla: com en el conjunt d’Espanya, el Govern central ha perdut l’exclusivitat a la sala de màquines i comparteix el timó amb altres poders
Mariano Rajoy es preguntava fa uns dies qui mana a Catalunya. La resposta és senzilla: com en el conjunt d’Espanya, el Govern central ha perdut l’exclusivitat a la sala de màquines i comparteix el timó amb altres poders. Ho explicava molt bé a La Vanguardia de dimarts passat Miquel Roca. Al seu article titulat “Sobre el poder”, l’advocat i expolític afirmava que “el poder s’està desplaçant. Ja no està clar que estigui en mans de les institucions, ni de bona part dels partits polítics”. Roca referia com els poders econòmics van marginar als polítics i ara constata com “les xarxes socials, la societat espontània, condicionen la decisió política i, sovint, la substitueixen”. En altres mots, “l’opinió es tradueix en acció”, “el lideratge polític desapareix submergit en els lideratges socials”. L’autor té dubtes que aquesta dinàmica sigui la millor, però és indubtable que és la que protagonitza els nostres dies.
Aquesta substitució en el comandament de la societat per la classe dirigent institucional és evident a Espanya, i a Catalunya en particular. La setmana passada vaig anar amb l’Enric Juliana a una xerrada-debat sobre la qüestió catalana a Guadalajara. Vam tenir un ampli auditori. Juliana, en un moment de la seva intervenció, va expressar davant el públic una opinió que em va semblar llavors, i em continua semblant ara, una gran veritat: Catalunya va per davant del conjunt d’Espanya en aquest fenomen de protagonisme social. De nou torno a citar un altre estimat company: Lluís Foix que, també en aquest diari, titulava el seu article “El carrer exigeix eleccions” en el qual sostenia que “el comandament a distància de la política catalana ja no el té només el president Mas, sinó que també està en mans d’Oriol Junqueras, de Carme Forcadell i Muriel Casals i dels centenars de milers de manifestants demanant la independència. La sort està tirada. Només cal saber qui guanyarà les pròximes eleccions autonòmiques o plebiscitàries”.
Fora de Catalunya, passa una cosa semblant. Rajoy està perdent el control del tauler de comandament. L’economia no va per on ell suposava perquè el president que ha germanitzat Espanya es troba que el motor teutó no té prou força tractora. A més a més, la corrupció -presumpta o provada- nega les sentines del vaixell popular -Rato, Acebes, Blesa, Bárcenas…- i els seus incompliments programàtics aquieten el vent de popa sobre el velam del seu partit. El Partit Popular està clavat en els mateixos percentatges de vot de les eleccions europees del mes de maig passat. Ara com ara, perdria clamorosament poder, i el bipartidisme es trencarà la crisma si Podem aconsegueix trobar el punt a la seva estructura orgànica i a la seva oferta electoral. I al president del Govern, a més, se li ha escapat de les mans la Catalunya independentista que potser no sigui tota, però sí una bona part.
Sens dubte, Artur Mas haurà de convocar eleccions anticipades “en tres mesos”. La senyora Forcadell no serà desautoritzada davant les seves bases després que li va organitzar al president fins a tres Diades històriques sobre les quals ha surfejat com un campió. Haurà de convocar-les perquè el líder de l’extinta CDC va dir que consensuaria amb els partits sobiranistes les decisions si el 9-N no era possible (i no ho ha estat, perquè la “participació ciutadana” alternativa no és ni tan sols un succedani, ni tan sols un simulacre). Haurà de convocar-les perquè Mas va socialitzar els poders de la Generalitat i els seus propis poders, i ara no pot acceptar -sense caure en traïció- la mà que li estén el PSC d’Iceta.
No és impossible que la qüestió catalana, per una part, i els casos de corrupció, per una altra, afegida a les dues circumstàncies una recuperació econòmica que no permetrà presentar trofeus als ciutadans el 2015, li facin pensar a Mariano Rajoy en unes eleccions generals avançades i simultànies amb les municipals i autonòmiques del proper mes de maig. El president del Govern ha perdut l’equilibri per més que el seu silenci i opacitat transmetin una falsa sensació d’impertorbabilitat.
La realitat és que el país està desconjuntat, amb un humor pèssim, escèptic i pessimista. El crit de “no ens representen” és avui molt més sonor que fa un any i ja no es pot permetre cap més engany a una ciutadania a la qual s’ha portat i tret de la promesa a la mentida, de la certesa a l’engany, de la il·lusió a la decepció. Això està passant a Catalunya i per aquesta raó hi haurà “en tres mesos” -segurament a finals de gener o inicis de febrer- eleccions anticipades i per això Rajoy podria avançar les generals. Per saber qui, i com, mana aquí.
(La Vanguardia, 26 d’octubre de 2014)
