Si m’increpessin dient-me «vés-te’n al teu país», no sabria a quin país anar-me’n
No és habitual que un polític s’emocioni en una ràdio, i fins i tot plori per les seves conviccions. És més freqüent veure ciutadans destrossats per culpa de les decisions dels polítics. Prefereixo els polítics que ploren, si és de cor, per la independència (o per l’unionisme) que els sobrats que se’n riuen de la independència (o de l’unionisme). Jo prefereixo Oriol Junqueras que Miguel Ángel Rodríguez. A Junqueras no l’he sentit parlar d’afusellaments. Almenys, durant la nostra estada recent a Sevilla no el vaig sentir parlar en termes d’aquest calibre. I, pel que vaig veure i vaig sentir, els sevillans tampoc li van faltar al respecte, fins i tot tots aquells que van expressar les seves discrepàncies amb ell. Aquesta tolerància em sembla admirable. Ningú semblava tenir por del que pensava l’altra part, ni ningú pretenia fer por a ningú. Senzillament, dialogaven.
Ja sé que tots els ciutadans no són així (altres cremen banderes espanyoles, i altres, banderes catalanes). Ni tan sols molts polítics són tan dialogants com els andalusos amb qui vaig compartir, amb Junqueras, taula i estovalles a Sevilla. Hi va haver més diàleg entre els nostres amfitrions i el líder d’ERC que entre Rajoy i Mas. Oloro que hi ha més crispació entre polítics que entre ciutadans. I que hi ha mitjans de comunicació interessats a vendre més crispació de la que hi ha. Però potser tinc el nas tapat, i no oloro bé, cosa que no descarto. I encara més després de llegir al diari ABC aquesta informació: «El president d’ERC va ser increpat per moltes persones que eren a l’aeroport de Sevilla amb expressions com ‘vés-te’n al teu país’». Per sort, tinc el costum de llegir la premsa, perquè si no ni m’assabentaria de quines coses passen a la meva vida.
Un mut al balcó
Perquè jo vaig estar sempre amb Oriol Junqueras. Bé, sempre, no, menys uns deu minuts. ¿Va ser llavors quan el van increpar? L’hi he preguntat, i m’ha dit que no. ¿I com ho sap?, em vaig preguntar. Potser, a l’altra punta de Sevilla hi havia algú increpant Junqueras a crits des del balcó de casa seva. I nosaltres no ho vam sentir, però l’ABC, sí. O potser el que va passar és que un mut va sortir al balcó de casa seva i va començar a increpar Junqueras. I nosaltres no vam ser capaços de sentir el seu pensament, però l’ABC, sí.
Jo em fio més de l’ABC que del que jo vaig viure. I això no només em passa a mi, sinó a més d’un mitjà de comunicació català i proindependentista, que va divulgar la notícia igual. Ni van trucar a ERC per confirmar-la. El que menys importa és si és certa o no. Convé als dos bàndols: a un, per vendre que l’independentisme crispa i, a l’altre, per vendre que els unionistes són irrespectuosos.
Davant aquest periodisme, jo em sento desplaçat. Si m’increpessin dient-me «vés-te’n al teu país», no sabria a quin país anar-me’n.
