Malauradament el debat sobre els motius econòmics de l’independentisme està deixant de banda la qüestió principal. Tant els qui defensen la independència com els qui la rebutgen discuteixen només els efectes que previsiblement tindria per a la riquesa de Catalunya i el seu PIB, però passen en silenci sobre el problema fonamental: el de quines serien les conseqüències socials d’aquests canvis econòmics
El nacionalisme no és una creació del capitalisme, però els seus principis subjacents, el de sobirania nacional i el de llibertat de mercat, van triomfar amb les primeres Constitucions, a finals del segle XVIII, i nacionalisme i capitalisme han viscut des d’aleshores junts; complementant-se en alguns aspectes, però oposant-se en d’altres. La idea de sobirania nacional implica l’existència d’una pluralitat de nacions i la sòlida unitat d’aquestes, en tant que la de llibertat de mercat tendeix a la seva universalitat i la seva aplicació estricta divideix la nació única en dues nacions diferents, com es diu en la cèlebre novel·la de Disraeli.
Per superar aquesta tensió, des d’aproximadament el primer terç del segle XIX i fins a almenys la primera meitat del segle XX, els estats continentals europeus (no només ells, però sobretot ells) van practicar una política que per defensar l'”economia nacional”, alhora que afirmava la llibertat de mercat interior, negava la de l’exterior.
Aquest concepte d’economia nacional propi del proteccionisme, difícilment sostenible des del punt de vista del capitalisme, és perfectament racional des del nacionalisme per la seva utilitat per reduir o disminuir les diferències que el joc lliure del mercat origina al si de la societat nacional. No només la diferència entre sectors de la producció tan diferents com, per exemple, els cerealistes castellans, els catalans del tèxtil o els ferreters biscaïns, sinó també i sobretot la que hi ha entre capital i treball, que segons el parer de molts va ser sempre l’objectiu principal dels governs liberals i conservadors que van impulsar el proteccionisme.
Però després de la tràgica culminació en els feixismes autàrquics, el proteccionisme semblava haver quedat enrere. El procés d’eliminació de traves a la lliure circulació de capitals i mercaderies (no així a la de persones) iniciat després de la Segona Guerra Mundial i mogut no només per raons estrictament econòmiques, sinó també pel desig d’assegurar la pau al món, ha continuat avançant fins fa poc. I juntament amb la substitució del proteccionisme per la globalització econòmica, crèiem que s’havia aconseguit que aquí a Europa, on la seva virulència va posar el món en flames, els sentiments nacionalistes haguessin declinat i continuessin fent-ho fins al punt de ser substituïts per un esperit europeu, que sense ser del tot universalista, tampoc no fos nacionalista.
Aquesta evolució avui està aturada i amenaçada. D’una banda per la dificultat de conciliar les conseqüències de la globalització econòmica amb les exigències de la democràcia; de l’altra, per l’aparició d’un nou proteccionisme que no persegueix protegir l’economia nacional davant la competència internacional, sinó evitar que els estrangers puguin beneficiar-se en una mesura o altra dels seus fruits. En uns casos, com els de l’Alternative für Deutschland, l’UKIP, el Front Nacional francès i la resta dels partits euròfobs dels països rics de la UE, oposant-se que aquests donin ajuda als països pobres per sortir de la crisi i fins i tot qüestionant l’existència de la Unió. En d’altres, com el dels moviments independentistes a Escòcia, Flandes, la Padània o Catalunya, creant fronteres que encara no existeixen per convertir també en estrangers els qui fins ara no ho eren, a fi d’impedir que es beneficiïn de la renda generada en el nou Estat. No es protegeix per augmentar el propi PIB, sinó per evitar que l’Estat n’utilitzi una part en benefici de l’estranger. No es protegeix la producció, sinó la distribució.
Segurament no és el desig de reservar als catalans la distribució del PIB generat a Catalunya l’únic motiu que impulsa els independentistes catalans, però igualment és segur que, en una mesura o una altra, aquest motiu també hi és present. Ho era sens dubte en la proposta que Mas va portar a Rajoy el 2012, la negativa del qual el va impulsar cap a l’independentisme i continua sent present, fins i tot com a tema dominant, en tot el debat posterior.
Però malauradament el debat sobre els motius econòmics de l’independentisme està deixant de banda la qüestió principal. Tant els qui defensen la independència com els qui la rebutgen discuteixen només els efectes que previsiblement tindria per a la riquesa de Catalunya i el seu PIB, però passen en silenci sobre el problema fonamental: el de quines serien les conseqüències socials d’aquests canvis econòmics.
Un problema molt espinós perquè la probabilitat que l’economia catalana es vegi afavorida per la independència depèn del judici que facin “els mercats” sobre la capacitat i disposició del nou Estat per dur a terme les famoses reformes, que limiten severament la possibilitat de mantenir en les dimensions actuals la política social i, en sentit oposat, el suport a la independència entre els sectors més desfavorits de la societat catalana estarà inevitablement molt condicionat per l’esperança que aquesta no s’aconsegueixi a costa seva, sacrificant la política social a les exigències dels mercats, que com és sabut tendeixen a incrementar les desigualtats existents.
Però la dificultat no excusa, sinó que accentua, la necessitat d’abordar-ho i no només això no es fa, sinó que les vies d’acció que fins ara ha fet servir el Govern de la Generalitat, entossudits tots plegats a no dir les coses pel seu nom, impedeixen que es faci perquè no ofereixen via per al debat racional; fins i tot es pot sospitar que per a alguns dels qui les segueixen és precisament això el que les fa atractives.
Després del fiasco del referèndum que es va dir consulta, ara es recorre a una consulta que tampoc no és consulta sinó manifestació, encara que singular: no presencial i fins i tot en diferit, ja que els meus germans invàlids catalans tindran un termini de quinze dies per manifestar la seva opinió.
I després de la singular manifestació, les no menys singulars eleccions plebiscitàries, és a dir, unes eleccions que no es faran perquè els electors elegeixin entre diferents candidatura i diferents programes de govern, sinó només perquè expressin la seva voluntat sobre la proposta d’independència subscrita pels partits sobiranistes, que es presenten davant l’electorat integrats en una llista única i, cal suposar, amb aquesta proposta com a punt únic del seu programa. Totes les altres coses, i en particular la política econòmica i social, han de quedar a banda perquè podria dividir i no es volen eleccions, sinó plebiscit.
Amb el recurs continuat a aquestes vies d’actuació, el Govern i les forces que li donen suport destrueixen amb equívocs i silencis la legitimitat democràtica que tan freqüentment invoquen.
(La Vanguardia, 27 d’octubre de 2014)
1 comentari