Tots parlem del mateix. De política, sí. Però de quina política? Els grans problemes de fons han passat a un segon pla. Acceptem sense parpellejar que ens rebaixin el sou, que no ens paguin el que havien de pagar-nos, que retallin els pressupostos de tot, des dels museus fins a la calefacció a les escoles, i cada dia caminem més tensos, agressius, barallats
El que té de bo aquesta situació de crisi”, vaig sentir dir a un tertulià en una ràdio catalana, “és que la ciutadania està més atenta, participa. Aquests dies, tots parlem de política”. I és cert. Es veu, per exemple, a les columnes d’opinió. Abans, el més difícil per a un/a columnista no era escriure la columna, sinó trobar un tema. A falta d’inspiració, de vegades calia recórrer a expedients com anar al cinema a veure alguna pel·lícula rara o buscar notícies gracioses a la secció de successos. Perquè l’actualitat donava poc de si. Ens havíem convençut, fins i tot, que aquest era l’inconvenient de viure en un país pròsper i democràtic: li faltava emoció; era avorrit.
Com han canviat les coses! Avui, d’avorriment, res; totes i tots estem agitats, ansiosos, pendents de la premsa, de la televisió, de Twitter, i a les columnes, a les tertúlies, dinant o sopant amb família o amistats, tots parlem del mateix. De política, sí. Però de quina política? Ah, aquest és el problema. No parlem de l’escalfament global, ni de la immigració, ni de la Unió Europea. Ni de la universitat, ni de l’atur, ni de la violència masclista. Ni de l’Estat Islàmic, els aliments transgènics o la llei de dependència. Només parlem del que va passar ahir i el que passarà en les properes setmanes. De si Rajoy se’n va a la Xina, del que han dit Sánchez o Sáenz de Santamaría. Del que va declarar ahir Mas, del que insinua avui Junqueras, del que farà Duran demà. No parlem de política, sinó de polítics. Els grans problemes de fons han passat a un segon pla, en espera que es resolguin tots de cop -sembla que molta gent creu que serà així- amb una sola decisió, una paraula màgica, només que ens deixessin proclamar-la… Mentrestant, acceptem sense parpellejar que ens rebaixin el sou, que no ens paguin el que havien de pagar-nos, que retallin els pressupostos de tot, des dels museus fins a la calefacció a les escoles, i cada dia caminem més tensos, agressius, barallats. Parlar de política? Tant de bo ho féssim. A fons, globalment, amb xifres, arguments, anàlisis. Perquè mentre discutim que si llei de Consultes, que si convocatòria, que si recurs, que si plebiscitàries… algú ha d’estar prenent totes aquestes altres decisions polítiques, sense que la ciutadania, entretinguda i acalorada com està, ni tan sols se n’adoni.
(La Vanguardia, 25 de setembre de 2014)
1 comentari