Si això surt malament, com crec que passarà, aquests que avui callen tindran una gravíssima responsabilitat sobre la seva esquena quan el país es desperti trencat, frustrat i en crisi. I si el somni es fa realitat, i arriba aquesta Ítaca independent, es trobaran en terra estranya. I seran ells llavors els que -per sobreviure- hauran de reprimir per la resta de les seves vides uns ideals, un marc polític i un model de societat oberta i plural pels quals mai no van tenir el coratge de lluitar
Sento un enorme respecte pels independentistes de primera hora. Pels d’ERC, sens dubte, però també per aquells molt més radicals. Aquells que des que l’extinció del franquisme els ho va permetre, van dedicar les seves millors energies a lluitar per la construcció d’un Estat català davant una Espanya agressora que odiaven. Van tenir, durant decennis, un doble enemic: l’enemic espanyol, un Estat que menyspreaven, encarnat especialment en les seves forces armades i cossos de seguretat a les quals alguns -molt pocs- es va plantejar fins i tot combatre amb violència. Però van tenir també un enemic implacable en el catalanisme majoritari, l’oficial, que els va menysprear, i els va apartar tant com va poder dels mitjans de comunicació públics i privats sota el seu paraigua. Sens dubte, la dialèctica dreta-esquerra va tenir aquí el seu paper: l’Estat català d’aquells independentistes tenia un regust entre prosoviètic i anticapitalista molt difícil de digerir. Ja no: les urnes i l’ideal compartit amb el Govern els han integrat al front comú.
Sento bastant respecte pels qui durant anys van viure, dins de CDC, d’UDC, i -per sorpresa meva- també del PSC, un independentisme reprimit. Amb molts vaig compartir acció política i parlamentària, els conec bé. Majoritàriament van iniciar la seva acció política a les joventuts. I mai no van amagar que la independència catalana era el seu ideal a llarg termini. Un ideal que alleujaven en reunions internes, però reprimien en el discurs públic. Han patit durant anys un sofriment interior amb prou feines menor que el dels qui reprimeixen la seva identitat sexual o es veuen forçats a practicar en secret una religió prohibida. Avui han caigut les prohibicions que els impedien ser autèntics, de fet han arribat a prendre el control dels seus partits, aparcant, amb major o menor respecte, i més enllà de les excuses que ho han permès, els qui els van representar gairebé des de la transició. I són feliços en la seva nova llibertat de discurs i acció pública a favor d’una nació catalana amb Estat propi.
Sento un cert respecte pels conversos. Amb alguns vaig compartir conciliàbuls, reunions i debats, en els quals es tramaven estratègies per impedir que l’independentisme i els seus cadells (sí, així els anomenaven molts llavors) controlés Convergència (ai, si Pere Esteve aixequés el cap…). Diputats, senadors, quadres de l’Administració catalana, líders d’opinió, que coneixien molt bé la tensió interna en el catalanisme, i tenien sempre a punt els arguments contra una ruptura amb Espanya i a favor del diàleg, els pactes i els seus rèdits. Avui uns han llançat la tovallola, en part per osmosi o contagi, i en part davant l’entossudiment del Govern espanyol a tota proposta de reforma davant problemes que són reals i exigeixen solució de l’Estat. D’altres tenen la fe del convers: de sobte han caigut del cavall i han vist la llum; han descobert un enemic espanyol en tota la seva misèria, en tota la seva maldat, i comparteixen l’èxtasi -potser majoritari- dels qui creuen que estem prop d’una apocalipsi, d’un canvi gairebé còsmic del qual volen ser partícips: el naixement d’un món nou, ple d’il·lusió i esperança, on els catalans purs seran per fi lliures i germans, on l’atur baixarà, on tots serem més rics i compartirem aquests milions que ens roba Madrid, on estarem més ben governats perquè som millors que aquesta banda que ens reprimeix des de la capital. Comprenc que aquesta nova fe pugui portar molts a renunciar avui a la seva pecaminosa vida política anterior, que apareix ara com a carregada de mentides i traïcions a la pàtria gloriosa i pristina que s’acosta.
Però he de confessar que sento un menyspreu creixent pels que callen. Pels que saben, o comparteixen, que tot és una enorme ficció teatral plena d’emocions gairebé futbolístiques i buida de substància i racionalitat. Pels que van acompanyar inicialment el molt honorable president com qui dóna suport a un veí o membre del grup a que es tolera encara que cridi més del compte perquè aconseguirà coses en benefici de tots. O fins i tot els qui -sóc testimoni que existeixen- van creure que aquest messies en realitat parlava en públic d’una cosa per aconseguir-ne una altra. Pels qui en privat continuen dient cada vegada que la independència és una barbaritat, intueixen el dany atroç que pot fer en termes tant socials com econòmics, però saben que es quedaran sense feina amb només plantejar-ho com a interrogant. Pels que fa mesos que saben que són en un tren que incrementa la seva velocitat cap al descarrilament inevitable, però tenen pànic d’utilitzar un fre d’emergència que pot deixar moltes fractures en la frenada. Per tots aquests, en alguna conselleria o ajuntament, potser en algun escó, en alguns mitjans de comunicació, en càrrecs de representació social, empresarial, professional… per tots aquests que callen, sento un cert menyspreu.
Si això surt malament, com crec que passarà, aquests que avui callen tindran una gravíssima responsabilitat sobre la seva esquena quan el país es desperti trencat, frustrat i en crisi. I si el somni es fa realitat, i arriba aquesta Ítaca independent, es trobaran en terra estranya. I seran ells llavors els que -per sobreviure- hauran de reprimir per la resta de les seves vides uns ideals, un marc polític i un model de societat oberta i plural pels quals mai no van tenir el coratge de lluitar.
(La Vanguardia 17-09-14)
