Molts independentistes convençuts i de llarga tradició lamenten el protagonisme públic de l’anomenat independentisme freaky, una mena de hooliganisme sobiranista amb una tendència hiperactiva a expressar-se de manera grotesca, fanàtica o estúpida. En aquest sac d’extravagàncies i d’excessos hi ha qui comet la imprudència de ficar-hi el llançament de carnets d’identitat espanyols, un esport recreatiu que ja forma part dels programes de les festes majors d’ajuntaments presidits per l’estelada
A mesura que s’acosten l’Onze de Setembre i el 9-N es multipliquen els indicis d’estimulació col·lectiva a favor de la causa independentista, qui sap si per contrarestar l’empenta dels que s’hi oposen. Són estímuls legítims, encara que de vegades siguin la conseqüència d’aplicar els principis de la propaganda (un recurs acceptable si el finançament és privat, però nefast quan comporta diners públics). Constatant l’afició dels mitjans de comunicació a amplificar activitats extravagants, molts independentistes convençuts i de llarga tradició lamenten el protagonisme públic de l’anomenat independentisme freaky, que és una mena de hooliganisme sobiranista amb una tendència hiperactiva a expressar-se de manera grotesca, fanàtica o estúpida (seguint la tradició global del hooliganisme).
En aquest sac d’extravagàncies i d’excessos hi ha qui comet la imprudència de ficar-hi el llançament de carnets d’identitat espanyols, un esport recreatiu que ja forma part dels programes de les festes majors d’ajuntaments presidits per l’estelada. És una activitat pacífica, que requereix un finançament nul però que té -m’ho explica un veí que hi ha participat i que ha estat a punt de guanyar- l’al·licient de tenir una visibilitat reivindicativa i, alhora, “un to festiu”. També és veritat que el llançament de DNI pot ofendre els que no compartim l’entusiasme sobiranista i que algú pot respondre al component provocador de la iniciativa amb un excés de susceptibilitat (si existís una competició per veure qui se l’agafa més fort amb paper de fumar, Espanya i Catalunya empatarien eternament).
Aquest llançament, però, que des-til·la connotacions lleugerament situacionistes, s’inscriu en un repertori mobilitzador que practica la defensa pacífica de les idees. I aquest és un valor de la majoria de l’independentisme que convé subratllar (encara que no siguis independentista), sobretot tenint en compte amb quina facilitat s’introdueixen -com hem constatat en altres moviments de contestació- factors de violència organitzada o induïda. L’esport militant de veure qui llança el carnet d’identitat espanyol més lluny conté una càrrega metafòrica que, en funció de les nostres idees i la nostra sensibilitat, ens fa somriure, ens deprimeix, ens la bufa o ens convida a pensar en els límits de la frivolitat, però manté la reivindicació en un marc pacífic. Pel que fa al DNI, la relació que cadascú té amb aquest document és particular i intransferible. Recordo els DNI que el gran artista comunista Domingo Malagón li falsificava al meu pare en temps de clandestinitat. I penso en els carnets que avui falsifiquen i s’intercanvien en el mercat negre les adolescents que encara no tenen l’edat legal per entrar a discoteques d’adult, impacients per experimentar, encara que només sigui durant unes hores, el vertigen estroboscòpic de la independència.
