L’ex president Jordi Pujol ha confessat aquesta setmana mitjançant un comunicat que la seva família ha mantingut, fora d’Espanya i sense declarar, una herència milionària. La confesió de Jordi Pujol dinamitarà Convergència? I més enllà encara ¿dinamitarà o, almenys, afeblirà el procés sobiranista?
La premsa catalana, tant commocionada com la ciutadania i la classe política, i alguns comentaristes de bandera, no es posaven ahir d’acord. La majoria passava de puntetes sobre aquest aspecte. A El Periódico fins i tot gosaven dir que pot afavorir CDC, perquè que es renovi el partit. El temps ho dirà.
Allò que sembla més previsible és que els sectors moderats de CDC, aquells que havien abraçat a darrera hora l’independentisme, perquè el vell patriarca el beneïa, se sentin desmoralitzats, i que ERC sigui el partit que es beneficiï, encara més, d’una hipotètica desintegració de CiU. Però no oblidem que els casos de corrupció no sempre han perjudicat electoralment al corrupte, si més no de forma substancial. Així tenim el cas del País Valencià i les corrupteles del PP local.
Cal destacar el sorollós silenci de l’ANC i la molt tímida i discreta reacció d’ERC, per no parlar del no menys sorollós silenci dels columnistes de capçalera: Pilar Rahola ens parlava des de La Vanguardia de l’extinció de les abelles, Bru de Sala fugia d’estudi a El Periódico, de la mateixa manera que Marçal Sintes (estaran de vacances?), però Francesc Marc Àlvaro, columnista de La Vanguardia, penjava a la xarxa un capítol del seu llibre de 2003, “Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors”, on es referia a les relacions difícils de l’ex-president amb els seus fills i el paper de la seva esposa, Marta Ferrusola, com a animadora i protectora de les activitats empresarials de la seva prole.
Molt interessant el cap´tol del llibre de Raimon Obiols, “El mínim que es pot dir”, on es recorda el procés de Banca Catalana i com els socialistes van ser vilipendiats i escarnits per la querella presentada pels fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, “Raimon Obiols: Sobre Pujol i Banca Catalana”.
Entre els que pensen que l’escàndol afectarà i molt el procés sobiranista, destaca l’article de José Antonio Zarzalejos, a El Confidencial, LA CONFESSIÓ DE PUJOL DINAMITA CDC I AFEBLEIX EL PROCÉS INDEPENDENTISTA. Per José Antonio Zarzalejos: “El més greu per a CDC, Mas i el procés secessionista és que Jordi Pujol representava el compendi de valors “del país”, els que justificaven històricament la decisió de canviar el rumb després d’un quart de segle de col·laboració del pujolisme amb els successius Governs d’Espanya i també el gresol de les reivindicacions catalanistes a l’Estat, entre elles el “espoli fiscal” (“Espanya ens roba”), el clientelisme de determinades regions del sud (Andalusia i Extremadura) i l’enorme esforç fiscal dels catalans enfront del de ciutadans d’altres comunitats. Tots aquests arguments perden força –la que poguessin tenir- quan qui els ha elaborat es confessa un defraudador a l’Hisenda pública durant més de tres dècades”.
José Antonio Sorolla, a Zoom News, no s’atreveix a pronosticar si l’escàndol afeblirà molt o poc el sobiranisme, sense negar la gravetat del que ha passat.
A JORDI PUJOL ACONSEGUEIX EL PARADÍS… FISCAL. explica: “La gravetat del cas no resideix en les quantitats, sinó en el fet mateix que, durant més de tres dècades, l’home que va presidir la Generalitat 23 anys va ocultar diners a Hisenda mentre donava lliçons morals als ciutadans sobre els seus deures cívics i es queixava del maltractament dels governs centrals a la institució que presidia”. I acaba així: “La confessió de Pujol ha commocionat Catalunya. Les seves repercussions a la situació política són imprevisibles. La primera hauria de ser que els mitjans nacionalistes s’ho pensin dues vegades abans d’imputar qualsevol irregularitat revelada a atacs presumptes contra Catalunya. Quan tot s’enfonsa, la veritat, com s ‘acaba de demostrar, a vegades és més prosaica i dolorosa”.
A La Vanguardia, el seu director, Marius Carol, camina sobre les aigües: “El catòlic Pujol, més que alliberar de responsabilitat la seva família, ja que Hisenda no va tant al detall, allò que ha pretès és alliberar-se d’una càrrega que el perseguia. El passat, com l’ombra, ens acompanya sempre”, escriu.
Enric Hernàndez, director de El Periódico de Catalunya, es mostra una mica més dur: “Massa ombres planen sobre el patriarca de Catalunya, l’immens llegat polític del qual resta irremeiablement entelat. Sorprèn que, sabent el secret que ocultava, s’esquincés les vestidures en ser acusat de tenir comptes en paradisos fiscals. I encara sorprèn més que Mas, en comptes de netejar el seu pati posterior, titlli de «tema personal» el que llavors eren atacs a Catalunya. Després de tan terrible confessió, ja no val apel·lar al procés perquè els necis mirin al dit i no a la lluna”.
A El País, Francesc Valls, escriu amb raó: “Des de la restauració de l’autonomia, l’ombra de la sospita ha planat sobre, almenys, cinc dels set fills de Jordi Pujol. En més d’una ocasió, durant els seus 23 anys de presidència, el líder històric de CDC ha afirmat sentir-se escrutat en excés. No li falta raó, encara que no hagi mai precisament esvaït dubtes en orientar la seva acció política a la protecció de la seva família. CiU, en l’última legislatura de Pujol com a president, va arribar a paralitzar fins a sis comissions parlamentàries sobre finançament irregular i nepotisme. El mateix Pujol ha convertit qualsevol besllum de crítica als negocis dels fills en “atacs a Catalunya” i “dany al país”. Tal vegada, com recentment va dir el conseller Francesc Homs en referència a la Família Real del que s’ha tractat també a Catalunya és de “mantenir el negoci familiar”.
També es mostra molt dur amb el llegat de Pujol, Àlex Sàlmon, en El Mundo. “El que fos president Jordi Pujol sempre va témer acabar així. Era la seva obsessió. En els últims 15 mesos ho van repetir a moltes més persones que dits tenim a les mans. Afins, familiars que en algun moment o altre van tenir molta relació, contraris polítics. La seva obsessió era no passar a la Història com Helmut Kohl. Recordem que el canceller alemany va abandonar el seu càrrec en 1998. Un any després es va veure afectat per l’escàndol de finançament del seu partit en descobrir-se que la CDU va rebre fons irregulars durant l’època en què Kohl era el seu màxim responsable. Aquell mateix 1999 va ser el de la victòria de CiU davant un PSC de Maragall que el va superar en vots, però no en diputats. Va ser la seva última legislatura com a president. Ell sabia, coneixia on tenia diners i també la seva família”.
Molt dolgut es mostra en el seu blog Lluís Foix. A LA CONFESSIÓ DE PUJOL HA ABATUT UN PAÍS assenyala: “El que jo dic és que s’apliquin les lleis, que respongui, si cal, davant les autoritats tributàries o judicials i que se sàpiga que hem tingut un president que ha mentit durant tants anys i que els valors que predicava, a mi me’ls recordava tot sovint, eren farisaics. El que demanarà la societat catalana és que se sàpiga tot i que Jordi Pujol expliqui el que amaga una carta escrita sabent que la justícia se li atansava perquè donés comptes d’unes irregularitats que s’havien detectat des de feia uns mesos. Quin final més trist. El rei anava despullat.”
