Fa uns dies va estar entre nosaltres Stéphane Dion, exministre canadenc per a Afers Intergovernamentals. Bon ministeri el seu, pragmàtic i eficient, per a un país, Canadà, que, com Espanya, pateix disfuncions polítiques a causa del secessionisme. De fet, des d’aquestes línies convido el senyor Rajoy i el seu successor (que sens dubte serà més receptiu al meu missatge) a crear tal ministeri i oferir-lo a un català amb enteniment. Seria tota una lliçó de seny democràtic com ho va ser en el seu moment que un quebequès fos reclamat pel Govern central d’Ottawa per negociar amb els quebequesos l’assumpte.
Doncs bé, el que dèiem. Dion va fer xerrades a Barcelona, Tarragona i Madrid i va ser entrevistat per una infinitat de periodistes de tots els colors. Els que vam tenir l’ocasió i el privilegi de seguir de prop les seves intervencions vam quedar impressionats per la justesa del seu llenguatge, el seu tarannà respectuós, el seu bagatge polític i les seves taules. A mi, particularment, em va interessar el seu argumentari, sòlid, democràtic; depurat, m’imagino, en mil debats i fundat en una àmplia experiència política com a federalista i membre d’un partit de govern. M’atreviria a resumir-lo en els següents sis punts:
1. La insaciabilitat secessionista. Si bé la transferència de competències és inherent a la convivència democràtica en països amb diversitat cultural, no és finalment una descentralització més o menys gran el que calmarà l’afany secessionista. Després d’una transferència vindrà una nova reclamació, i després una altra. Al cap i a la fi, el que volen els secessionistes és esborrar l’altre. Per això Dion no es cansa de dir que, en les seves arrels, el secessionisme és antidemocràtic. La seva finalitat última és la ruptura, i les competències, el seu pretext. De fet, ell va quedar sorprès a l’assabentar-se del grau de descentralització de la nostra gairebé federal Espanya. Això va servir per reforçar el seu argument.
2. La doble identitat com a riquesa. Pertànyer a un poble amb llengua i cultura pròpies en el si d’un Estat multicultural és un bé, no un llast. Poder parlar dos idiomes des de petit, compaginar Papasseit amb Machado, o gaudir d’un bon pernil de Huelva a canvi que a Soria es begui un bon cava suposa una riquesa per a tots i una minva per a ningú. En el món global al qual avui pertanyem tots, sumar és sempre millor que restar; anar junts sempre és millor que anar separats.
3. Els costos administratius. Qualsevol secessió té un alt cost administratiu. El país que se’n va -d’on sigui que fos- queda sobtadament orfe de les institucions a les quals pertanyia anteriorment. En el nostre cas, la Unió Europea i qui sap quants pactes i acords més d’índole militar, social, comercial o cultural. Aixecar fronteres vol dir més funcionaris, tràmits ja abolits, noves inversions en causes i en motius que, gràcies a Déu, van morir amb el segle XX.
4. La fractura social. El sentiment separatista, alimentat i potser precedit pels sentiments separadors, com encertadament ha assenyalat Luis Moreno, condueix a l’enuig i el mal humor perpetu. Es torna càncer social, una tumoració invasiva que no deixa créixer el país ni els seus ciutadans, que distreu l’atenció cap a menudeses quan els grans reptes de futur es van deixant de banda. Malament per a les famílies, malament per al treball, malament per a la política, malament, en definitiva, per a tots.
5. La necessitat d’acords. Hem de ser plenament conscients que vivim en democràcia i amb un estatus jurídic i un benestar econòmic que, malgrat tot, són l’enveja de moltes nacions. En el cas català, a més, gaudim d’una autonomia de la qual no gaudeixen molts estats federals. Tranquil·litzem-nos i abaixem el to de la discòrdia. En democràcia les diferències es discuteixen, acaloradament si cal, però es respecten i es consideren un valor per a la comunitat. Ningú és dipositari de la veritat. La democràcia és més modesta i tracta de certeses -sovint efímeres- que prenen cos en les diferents formacions polítiques. Les decisions unilaterals són cosa d’un passat que no hauria de tornar.
6. La cultura federal. Dion va insistir en el fet que el federalisme no és sols una forma eficaç, pragmàtica i acordada de resoldre les aspiracions legítimes dels diversos pobles que configuren una nació. A més, és cultura política i educació sentimental. Promou valors necessaris per a la convivència. Promou l’interès dels uns pels altres, en lloc del rebuig o la ignorància. Tenia bona part de raó Machado quan va escriure aquell duríssim vers: «Castilla miserable, ayer conquistadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora». El centre peninsular ja no es cobreix amb parracs, però li queda molt per saber de la perifèria peninsular més enllà de les platges que tant freqüenta.
