Els membres de la junta directiva de Federalistes d’Esquerres debatíem si el federalisme tenia la seva arrel en pressupostos ideològics d’esquerra o si, en canvi, podia ser compartit pel centredreta, almenys el més dialogant: cristianodemòcrates, liberals i lectors de l’ Abc . Alguns companys opinaven que el federalisme no es pot entendre sense una decidida orientació social, ja que prioritza valors comunitaris i solidaris, i que aquest seria el punt essencial que marcaria la diferència entre el federalisme i el sobiranisme, que enfonsa les seves arrels ideològiques en el conservadorisme: localisme, xenofòbia, nacionalisme maniqueu, etcètera.
Però crec que si les coses fossin així de simples l’esquerra militaria unànimement en el federalisme i aquest hauria de ser tabú per als polítics conservadors. I és obvi que, almenys a Catalunya, no és així. Per una part, la paradoxa plana sobre l’arc parlamentari d’esquerres: la CUP, sectors d’ICV i del PSC i forces sindicals estan bé per la independència, bé a favor d’una consulta incomprensible en els seus termes i cega en el seu procediment. Per una altra, se senten veus federalistes procedents de partits com UDC, Ciutadans, UPD i fins i tot algun sector central del PP. Per exemple, en la seva conferència del 2010 UPD va advocar per la reforma federal de la Constitució, i a la seva web llegim una entrada del 2012 que diu: «UPD proposa un Estat federal de tipus cooperatiu similar al d’Alemanya».
Alguns dels meus companys argumentaran que la dolorosa divisió del PSC o d’ICV al voltant de la consulta en qüestió és fruit de l’oportunisme polític o bé d’una alambinada interpretació de la legitimitat democràtica, i que l’Estat federal proposat pels conservadors amaga un ocult programa centralitzador. En aquesta línia, Quico Trillas recorria fa poc al nostre blog a l’autoritat d’ Einstein, que en una visita a Catalunya el 1923 va manifestar que «nacionalisme i socialisme no lliguen», declaració que s’ha de contextualitzar després de les massacres de la primera guerra mundial i l’època daurada del primer socialisme, en què tantes esperances van dipositar les elits intel·lectuals pacifistes i internacionalistes de l’època.
¿Queda alguna eina amb què analitzar la paradoxa d’una esquerra sobiranista o una dreta federal? Crec que sí: el tema de la identitat pot aportar-hi una mica de llum.
El sobiranisme de qualsevol color o matís es construeix avui dia –potser ha estat sempre així– sobre un fons emotiu en què domina el sentiment identitari: una barreja d’idea mítica de poble, d’història essencial, d’exaltació lingüística i de localisme cultural. Es tracta d’un nacionalisme radical amb un fort component romàntic però amb poc calat intel·lectual i polític. El reclam identitari pressuposa una idea de pàtria maltractada per Espanya al llarg d’una història victimista que segons qui opini arrencaria en l’època dels almogàvers, 1640 o 1714. Així, el sobiranisme s’articularia ideològicament al voltant de sentiments patriòtics (exalçats en himnes i banderes) pel que fa a la psicologia individual, i a una metafísica de la història en el pla social: un esquema simple i apte per a tots els públics, especialment per a classes mitjanes i joventuts frustrades per la crisi econòmica i l’atur, acrítiques i culturalment en estat letàrgic pel consumisme, la televisió i unes xarxes socials de perfil baix. Resulta obvi que aquests sentiments poden ser compartits per individus i partits amb sensibilitats socials diverses.
En canvi, el federalisme se sosté sobre bases racionals –que es nodririen de Hume, dels girondins, de la il·lustració i del socialisme utòpic– en què el factor identitari té un paper secundari. No és que el federalisme no participi del catalanisme, d’un sentiment de pertinença. Al contrari, reconeix la singularitat de Catalunya i estima la seva cultura, així com la d’altres territoris de la Península. Però sosté que aquestes no són bases suficients sobre les quals edificar un Estat (independent). El federalisme és, sobretot, una proposta organitzativa amb un fort component pragmàtic que aspira a superar les deficiències i la insostenibilitat de l’Estat de les autonomies aportant coneixement i reformes administratives que millorin la seva eficiència i optimitzin el diàleg, la solidaritat i la coordinació interterritorial. Per això sembla assumible des de postures ideològiques més o menys distants pel que fa a la dimensió i organització de l’Estat del benestar i les relacions laborals. Avui dia, a més a més, el federalisme es presenta com una gran oportunitat per a la regeneració democràtica i la reivindicació de la Política amb majúscula. Però per a aquestes tasques el sobiranisme no hi és ni se l’espera.
“El Periódico”, 4 de gener de 2014
