Convé recordar que en democràcia el dret essencial i la funció primordial dels ciutadans
és exercir el vot. Al final de les legislatures cada elector té l’opció de premiar i validar
directament els seus representants o castigar les seves impostures i traïcions. Les urnes
permeten que cadascú dicti sense intermediaris una sentència política a les persones que
ostenten el poder i a la trajectòria dels partits que els avalen.
Molts aspiren a aconseguir més participació popular a través de convocatòries de
consultes sobre temes concrets que ho mereixin, però certa suficiència derivada
del despotisme il·lustrat condueix a fer que la majoria dels nostres governants s’hi
oposin. «Doni’m ara el vot i deixi’m tranquil fins d’aquí quatre anys» és el gran missatge
electoral que no es diu però es practica. Això multiplica la transcendència de les
eleccions, l’única cosa que li queda a la gent en matèria de participació oficial. Per
això és tan important que les convocatòries electorals estiguin ben diferenciades i
que estigui clar per a què serveix cadascuna. Però toca posar-nos en guàrdia: arriba la
nova amenaça de la devaluació específica de les eleccions europees i de les pròximes
autonòmiques.
Hi ha partits que aspiren que no utilitzem aquestes eleccions europees perquè donem
un impuls al tipus d’Unió Europea que vol cadascun de nosaltres, coincidint amb el
moment que es produiran transformacions de debò en la manera de concebre-la i
governar-la. Proposen crear una candidatura d’aliança electoral catalana transversal (que
dilueixi les diferències d’ideologia) perquè doni testimoni de la nostra identitat en una
cambra en què la principal característica (i virtut) és que els diputats no s’agrupen per
països sinó per afinitats ideològiques.
¿Si prospera, en què es podria traduir això? Primer, en una campanya electoral de
to patriòtic amb escàs debat sobre els matisos socials i econòmics diferents amb
què uns i altres unitaris aniran a Estrasburg. És previsible, malgrat tot, que, després,
allà, a l’hora de la veritat, aquests electes votin uns contra altres, com a eurodiputats
normals, en les qüestions en què estiguin en desacord, però el seu pes numèric estarà
distorsionat respecte a la sensibilitat dels catalans pel fet de procedir d’una candidatura
transversal. En qualsevol cas, aquí els haurem votat per a una cosa (pel testimoni de la
identitat catalana) i allà en faran -lògicament- una altra: votar a favor o en contra dels
diferents enfocaments sobre l’evolució d’Europa. A això es pot anomenar desnaturalitzar
fredament una elecció. El testimoni nacional català hauria d’anar a Europa per altres
vies.
S’estudia una cosa semblant per a les pròximes autonòmiques. Convergència anuncia
la possibilitat de convertir-les en una elecció plebiscitària sobre la sobirania. Aquesta
pot ser la idea, però com que l’endemà de les eleccions continuaran les estretors
econòmiques si no es materialitza immediatament la improbable independència el
que haurem fet en aquella elecció diferent haurà estat el mateix de sempre: donar
als vencedors el poder de decidir durant quatre anys les prioritats de despesa, què
es retalla, quins impostos regiran i a qui es carregaran els esforços col·lectius que
calguin. Per a CiU hi ha un avantatge: amb aquest enfocament electoral sobiranista
no hi haurà valoració popular de la gestió del Govern en aquesta legislatura. A més a
més de desnaturalitzar l’elecció, serà un habilidós dribling a l’obligació de respondre
frontalment davant l’electorat sobre la tasca feta, a diferència del que fan, un rere l’altre,
els altres governs dels països i nacions d’Europa que pateixen la crisi quan arriben les
eleccions.
Crec que els catalans tenim dret democràtic a conèixer quin és l’equilibri intern de
postures respecte a la reforma constitucional o la secessió, però les regles de joc vigents,
votades i aprovades per nosaltres mateixos, no preveuen que puguem fer-ho convertint
el nostre Parlament en una cambra constituent d’aquesta mena. Els camins legals cap a
un federalisme real o cap a la independència són difícils però són uns altres.
Els ciutadans tenen quotidianament massa problemes per sobreviure mentre van reduint
els seus drets socials per votar el pròxim Parlament desatenent aquestes qüestions
i anant a les urnes en funció d’una altra cosa. Especialment si aquesta altra cosa,
important i transcendent, és un procés sobiranista immadur sobre el qual desconeixem si
té el suport àmpliament majoritari suficient, sobre el qual desconeixem la seva viabilitat
jurídica pràctica, i sobre el qual desconeixem si pot tenir un final feliç sense sortir de la
Unió Europea, l’euro i l’ONU.
“El Periódico”, 10 de desembre.
