Amb massa freqüència sembla oblidar-se que allò que ve ocorrent a Catalunya en els últims temps no pot ser adequadament comprès si no es posa en relació amb processos i tendències més generals que desborden de bon tros el marc estrictament català. No estic pensant ara en la crisi i en el fet, sobradament acreditat, que l’aprofundiment de la deriva independentista està complint objectivament la funció d’expulsar de l’agenda política tot el relacionat amb els sofriments que estan patint amplis sectors de la població com a conseqüència de les polítiques públiques empreses pels governs conservadors català i espanyol. És evident que el mecanisme de desviar a Madrid sistemàticament i per principi quants retallades i privatitzacions puguin portar-se a terme a Catalunya ha calat de tal manera que a ningú no sembla importar-li la contradicció flagrant que suposa que en aquest moment els portaveus de l’actual govern i dels partits que el sustenten afirmin constantment que l’única manera de sortir de la crisi és proclamant la independència com més aviat i, al mateix temps, suggereixin que hauríem d’esperar a començar a sortir de la crisi (cap al 2016 si fa no fa) per a proclamar-la.
M’interessa ara cridar l’atenció sobre una qüestió més general i de diferent naturalesa, referida al que ocorre quan les forces polítiques renuncien a la seva funció de proposar objectius i estratègies, i s’abandonen al “seguidisme” més deslligat d’organitzacions socials, assemblees i moviments varis. Aquest abandonament és probablement l’últim episodi fins al moment del deteriorament de la política i els polítics del qual tant es ve parlant des de fa uns anys.
Les situacions que es vénen produint últimament, amb els partits “deixant en llibertat” als seus militants i quadres per a assistir a un determinat acte polític, estudiant la possibilitat de fer un pre-referèndum dins de la pròpia organització per a decidir quina proposta se li planteja a la societat, o l’involuntari acudit d’un corrent socialista que en un document recent declarava estar a favor que Catalunya anés un Estat “independent o no” (quan és precisament aquesta disjuntiva allò que està en joc) com han de ser interpretades?: en el sentit que tant els dóna vuit que vuitanta, o en el de que no tenen les coses gens clares? I la seqüència de preguntes que es desprenen de l’anterior no acabaria aquí: també, arribat el moment d’un hipotètic referèndum, aquestes forces i tendències deixarien als seus partidaris en llibertat per a votar el que volguessin? La resposta afirmativa és la pitjor de les possibles perquè llavors, per a què dimonis està una força política? La confusió del moment actual està directament relacionada -és un efecte immediat- amb una feblesa de les organitzacions polítiques tradicionals que, a la vista està, no tenim motius per a celebrar. Sobretot a la vista dels qui han pres el relleu (o se l’han pres).