Diumenge em quedaré a casa. Perquè ningú no pensi que m’és igual votar que votar de debò, o sigui, amb garanties; i perquè no puguin pensar que estic d’acord a decidir només sobre el que ells han decidit que decideixi
Diumenge vinent no sé gaire bé qui ens convoca a no sé ben bé què. Hi haurà, sembla, meses, urnes i paperetes, però no cens, ni interventors de tots els partits, ni junta electoral. Tampoc no em queda clar qui convoca. La Generalitat? No, perquè l’Administració s’expressa per escrit -perquè les regles siguin clares-, i no ho ha fet. L’ANC? Em diuen que a les meses només hi haurà voluntaris d’aquesta associació, però no m’ho puc creure: seria de república bananera, amb tupinada assegurada.
I la pregunta? Dóna tres opcions, però una és tan confusa com si ho haguessin fet a propòsit. Com s’interpreta el sí-no? Què és un “Estat no independent”? On queda el federalisme, solució preferida, segons Metroscopia, per la majoria dels catalans? Tot això, en nom de la democràcia i del dret a decidir. Però democràcia no és respectar les lleis que emanen del vot ciutadà?, començant per la Constitució que vam votar entre tots (90% de sís a Catalunya) i que podem canviar, però entre tots. No és impossible: bé que va aconseguir Clara Campoamor el 1931 que el Congrés dels Diputats donés el vot a les dones, i Adolfo Suárez el 1978 que es canviés el model d’Estat. Hi ha els qui per democràcia entenen una altra cosa: mobilitzacions populars i fets consumats en nom de grans idees i contra un enemic. Però aquest model no us recorda alguna situació històrica o, més ben dit, més d’una? I què va passar en aquestes situacions amb els drets humans?
Quant al dret a decidir, qui el discuteix? Tots volem decidir. Però el primer que hauríem de decidir és sobre què decidirem, i això no ens ho pregunten. De fet, segons les enquestes, la relació amb Espanya només és la quarta de les preocupacions dels catalans. Però com que l’agenda política la marquen les classes acomodades d’origen català, molt més sobiranistes que les classes baixes castellanoparlants (vegeu el capítol de J. Arza i P. Marí-Klose a Cataluña, el mito de la secesión), no hi ha perill que preguntin sobre segons quines coses.
Per tot plegat he decidit que diumenge em quedaré a casa. Perquè ningú no pensi que m’és igual votar que votar de debò, o sigui, amb garanties; i perquè no puguin pensar que estic d’acord a decidir només sobre el que ells han decidit que decideixi.
(La Vanguardia, 6 de novembre de 2014)
1 comentari