Totes les penes es poden suportar si relates un conte sobre elles.
Isak Dinesen
Aquest últim trimestre del 2013 està sent especialment dur al tacte i àcid al gust: la
crispació política ha anat en augment i amenaça l’afabilitat i l’afecte que haurien de
presidir les reunions familiars que s’acosten; els beneficis de la incipient recuperació
econòmica no s’han deixat sentir encara per a la gran majoria de ciutadans necessitats;
l’escena internacional més enllà d’Europa ofereix un aspecte desolador amb tant
fenomen natural hostil, tanta religió intolerant i tant despotisme. I per si no n’hi hagués
prou, Messi no juga, ERC es converteix sobre el paper en la primera força política
catalana, els restaurants no poden omplir els seus setrills i els nostres adolescents (i
no tan adolescents) han caigut víctimes del guatsap i afins i es passen dia i nit mirant
guenyo sobre minúscules pantalles: una addicció que amb el temps es mostrarà molt
pitjor que altres de més criticades, i certament més greu que enganxar-se als cigarrets
electrònics. En fi, que no hi ha gaires motius per llançar coets en aquest tram final de
l’any.
I malgrat tot, de cap manera hem de deixar de celebrar el Nadal. Diria encara més, en
tenim més motius que mai, perquè fins i tot i estar passant un mal trago, en el fons, en el
fons, tenim molta sort de viure al país en què vivim, anomeneu-lo Catalunya, Espanya
o Europa; un país que fins fa poc ha gaudit d’una llarga època de vaques grasses i que,
malgrat la crisi, segueix oferint empara social i oportunitats; no menyspreem la inèrcia
del nostre Estat del benestar. Encara que no tornin -i no haurien de tornar- els anys
de focs artificials i corrupció, hem après molt d’ells i la lliçó hauria de ser-nos útil per
reconduir les nostres esperances cap a objectius més modestos, més solidaris, més
sostenibles, més ètics.
Al CAP i a la fi, seguim capejant el temporal amb molt més encert, sort o capacitat
d’adaptació que veneçolans, argentins, filipins, libis, egipcis, sirians, subsaharians
de procedència múltiple i un llarguíssim etcètera de ciutadans del món víctimes del
despotisme, l’exclusió, la intolerància o una naturalesa que es rebel·la contra tant insult.
Els subsidis segueixen donant de si i entre tots hem acceptat tàcitament endeutar-nos
fins a les celles per fer visible i pràctica la fraternitat que al seu dia va proclamar la
revolució que va inaugurar la modernitat. Estem compromesos en això ni que sigui
només per redimir-nos -si és que aquesta redempció encara és possible- de tanta
sang de nobles, plebeus i girondins vessada per la insurgència popular i jacobina.
Les organitzacions caritatives no estatals també han donat el do de pit per alleujar
penúries i pobresa. N’hem d’estar orgullosos i, en la mesura de les nostres possibilitats,
col·laborar-hi. Aquestes dates ens haurien de fer més proclius a la compassió i a
la germandat amb aquells als quals no arriba la justícia social ni tampoc la llei de
dependència.
Els proposo que aquests dies aparquin els iPhones i es mirin els uns als altres a la cara
i als ulls; que abandonin les xarxes socials virtuals i s’enredin en les xarxes reals de
l’amistat i el companyerisme, xarxes tangibles que no hi entenen de pantalles sinó que
s’entreteixeixen amb una sincera encaixada de mans, una abraçada, un càlid petó o un
cafè en bona companyia. Deixin d’insultar els seus adversaris polítics amb comentaris
mal educats als fòrums virtuals o amb tuits i correus anònims i grollers; som una
societat plural i democràtica amb diverses concepcions de quin ha ser el nostre futur. I
no és estrany que així sigui, ja que som, per sort, una societat híbrida però que en molts
aspectes ha perdut el nord; si no ens esforcem per recuperar un camí prou ample en què
capiguem tots, ens serà difícil orientar-nos correctament. Vénen temps que requeriran
el millor de nosaltres per refundar la nostra convivència sobre bases més sòlides i més
realistes de les quals puguem sentir-nos orgullosos.
Celebrin les festes encara que hagin estat víctimes de retallades injustes,
acomiadaments, mobbing o desnonaments. Sempre hi haurà algú que els pugui donar
un cop de mà, i la millor manera d’agrair-l’hi és el seu somriure i destapar una ampolla
de cava, si pot ser català, o si no en té prou per a això, un espumós extremeny, valencià,
castellà o aragonès, que també estan bé. A més a més, el temps fa justícia i tard o d’hora
els anys posen cadascú al seu lloc. D’això se n’estan assabentant -a cops de llei o de
sandàlia- les elits poc capaces que ens han conduït irresponsablement fins a l’impàs
actual i d’això n’haurien d’aprendre els que vulguin guanyar la nostra confiança per
representar-nos en el futur.
“El Periódico”, 1 de desembre.
