«El verbalisme de la unilateralitat i de “el tornarem a fer” és el que substitueix a la pressió contínua i creixent que necessitava el moviment, una pressió que mai va aconseguir i que mai podrà obtenir, sobretot amb l’actual divisió interna i amb el rearmament de l’opinió anti independentista catalana i espanyola en general. Incapaços de reconèixer els errors i la via morta que s’han anat situant, els dirigents encara rupturistes disfressen la seva patètica impotència i la creixent irrellevància política de les institucions que governen amb una arrogància amenaçadora i una gestualitat que encara es pretén revolucionària, amb el que ara ja només es fan mal a si mateixos, encara que, el que és pitjor, també continuen danyant al país al qual diuen servir.»
Miralls trencats ((El País, 1 de setembre de 2019)
