Com s’organitza la solidaritat en un estat federal? Espanya es troba molt lluny d’aquest model? És compatible el règim foral amb el federalisme? Des d’una perspectiva d’esquerres, es pot abordar la desigualtat deixant-la en mans de mecanismes purament de mercat? Són algunes de les preguntes sobre les quals va girar la tertúlia federalista amb l’economista i ex-portaveu de la Comissió d’Economia i Hisenda del Congrés dels diputats, Montserrat Colldeforns, celebrada dijous passat a la Llibreria Alibris sota el títol: ‘La solidaritat en una Hisenda federal’
(per Beatriz Silva) Montserrat Colldeforns, experta en assumptes de finançament autonòmic i balança fiscal i doctorada en Economia per la London School of Economics, es va mostrar partidària de no utilitzar el terme solidaritat, difícilment objectivable, i referir-se més aviat a “polítiques d’igualació de recursos’ que, segons el seu criteri, és més adequat quan es parla de la redistribució en un model federal.
“En un país centralitzat és molt més fàcil organitzar la redistribució que en un de tipus federal on cal buscar un equilibri constant a l’hora de repartir els recursos i les despeses. Tindré diners suficients per fer front a les meves competències? Quina autonomia tindré per recaptar els meus propis impostos? Són preguntes freqüents que sorgeixen en un model federal”, va assenyalar Montse Colldeforns que considera que un dels problemes que impedeixen aconseguir un equilibri adequat a Espanya és que no hi ha claredat al voltant de les competències de les comunitats autònomes i va recordar que en els països federals les competències de les unitats territorials estan establertes en la Constitució.
“En un sistema federal hi ha competències clares i correspondència amb els recursos per assumir-les. La redistribució es fa per dues vies: les transferències que es fan des del govern central i la recaptació pròpia per part de les unitats territorials. El que entenem per solidaritat o polítiques d’igualació de recursos es fa per la via de les transferències. Però la recaptació pròpia és clau perquè sense autonomia financera no hi ha autonomia política”, va assenyalar.
En aquest sentit, va subratllar que Espanya és un país descentralitzat en la despesa però en el qual no hi ha mecanismes clars d’igualació de recursos entre comunitats autònomes ni tampoc mecanismes o organismes que permetin dirimir els conflictes entre els diferents nivells de govern, la qual cosa sí que existeix en els sistemes de tipus federal i que, al seu parer, evitaria gran part dels conflictes actuals entorn el finançament.
Montserrat Colldeforns es va referir també als dos sistemes de finançament que existeixen a Espanya, el foral i el de règim comú, i va assenyalar que aquest model no és compatible amb un model federal. “Tots dos sistemes es basen en concepcions diferents sobre la configuració de l’Estat. El sistema foral es basa en un model confederal estricte sense pràcticament transferències interterritorials mentre que el sistema comú és un model de descentralització de la despesa en què les transferències interterritorials es fan de manera abundant, difusa i sense criteris clars “, va indicar- A més, al seu parer, el sistema foral tampoc és compatible amb la solidaritat d’un model federal.
“A Espanya la qüestió de la solidaritat interterritorial s’ha mogut sempre en l’espai del debat polític i emocional i no en el de la seva articulació consensuada i coherent. No hi ha un acord sobre què es vol igualar, quan i de quina manera. La Constitució és ambigua quan parla de solidaritat que és un concepte que no ajuda a que ens posem d’acord. perquè és difícilment objectivable. La bona notícia és que sí que existeix un consens acadèmic que l’actual situació no és sostenible”, va indicar.
Segons Motserrat Colldeforns, la qüestió més complicada de resoldre en un sistema federal és decidir si es reparteixen impostos (recursos) o es financen despeses, disjuntiva enfront de la qual es va mostrar partidària de la primera opció perquè les despeses també són una qüestió difícil de dirimir. “És complicat posar-se d’acord en relació a les necessitats que poden ser infinites. Si es vol igualar per aquesta via s’ha de fer amb indicadors de necessitat molt clars com són, per exemple, la quantitat de població que viu en un determinat territori “, va assenyalar.
També va plantejar de quina manera s’ha d’abordar aquest debat des d’una perspectiva d’esquerres que no pot deixar en mans de mecanismes purament de mercat la qüestió de la desigualtat sinó que s’ha d’organitzar la solidaritat institucionalitzada mitjançant un conjunt de polítiques i actuacions de finançament públiques (impostos).
Montserrat Colldeforns es va referir també a la necessitat d’avançar cap a una Hisenda europea per concloure que “El govern europeu hauria de tenir els seus propis impostos per poder desenvolupar polítiques d’igualació de recursos, tenir el seu propi pressupost que és el que li permetrà avançar també en l’autonomia política”.
La propera tertúlia federalista serà el 17 de novembre i xerrarem sobre La crisi d’Europa a la llum del Manifest de Ventotene, el text de Altiero Spinelli que aquest va redactar el 1943 mentre es trobava reclòs al penal de l’illa de Ventotene per la dictadura de Mussolini. Els convidats seran Pier Virgili Dastoli, que va ser la mà dreta de Altiero Spinelli i que actualment ocupa el càrrec de president del Consell Italià del Moviment Europeu, a més de ser membre actiu del Spinelli Group, i Marcello Belotti, professor de Filologia i traductor del Manifest de Ventotene.
L’acte serà també una presentació d’aquesta obra que ha estat traduïda per primera vegada al castellà per Ediciones La Lluvia. Us esperem a la Llibreria Alibris!
